L’enyorat rector Mossèn Martí Amagat, deia que tot i que pogués semblar al contrari, per a ell el llibre més important no era la Bíblia, sinó que era el diccionari.

Tot fent-li cas, he anat al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans per trobar el significat d’aquest tres mots. Intuïm que semblants, però amb força matisos.

Ho veiem:
-Desig: atracció forta envers una persona o una cosa
Aquí  ja he trobem una voluntat de possessió
-Anhel: desig vehement
Sinònim d’ànsia o impaciència. Quelcom a què un no hi pot renunciar, que supera la voluntat
-Caprici: propòsit vingut sobtadament sense cap motivació  o causa aparent
Seria quelcom més superficial i banal.

Menció  apart seria en el cas de les dones embarassades, els antojos (en castellà, en català antulls), que segurament seria quelcom d’origen més fisiològic 

Bé, fa unes setmanes, quan plantejàvem la relació de temes a tocar aquesta temporada, van sortir aquests conceptes, tot preguntant-nos si a la societat actual, sovint qualificada del benestar, no hauríem capgirat el seu ordre de prioritats. De tal manera, que els capricis, els luxes,...haurien prevalgut per sobre les coses més essencials, vitals o necessàries. Un exemple il·lustratiu seria aquella família que es compra un cotxe de gamma alta no pot mantenir i en canvi desatén la bona alimentació dels fills, o a la seva formació.

Si hi pensem una mica i retrocedim en el temps ...¿no considereu que el que avui veiem normal i necessari, pels nostres avis i besavis seria un luxe i un caprici i poc menys que pecaminós? Posem per cas: fer o anar de vacances, sortir de cap de setmana, viatjar, anar de tant en tant a menjar a restaurant, canviar de roba cada temporada,...
Altres coses, perquè no dir-ho, són avenços importants i no es podrien qualificar de desitjos capriciosos: Posem per cas l’accés a la sanitat o dins la llar, els electrodomèstics, els sanitaris que han millorat la qualitat de vida i alleugerit de feixugues tasques.

Tot això, els que tenim una mitjana edat, ho hem pogut veure i viure amb només un parell de generacions. I, un segle endarrere, els canvis encara més forts.

Però,  ¿tot això passa o ha passat per igual arreu, i a la mateixa velocitat? O això només és així en el nostre món occidental? Per exemple: ¿no creieu que el nostre accés a l’aigua corrent a molts llocs d’Àfrica ho deuen veure com un luxe, com un caprici? I no solament a l’aigua, també als aliment, a les medicines,o a un mínim de tecnologia.
Més interrogants: ¿Fins a quin punt tenim dret a tots aquestes comoditats (sovint capricis), mentre que al món hi ha milions de persones que no tenen el necessari per viure?

I altrament...¿aquesta crisi econòmica ens farà reflexionar i, ni que sigui a la força, començar renunciar a coses supèrflues?

També, si hi ha temps convidaria una petita reflexió en que aquests conceptes, que són exclusivament humans. Els animals, per contra, tot això ho tenen limitat a l’instint, sense que hi actuï la voluntat.

Perquè, en el vessant més positiu... ¿una raonable dosi de desig, aspiracions, o anhels fan de motor de fer avançar als homes?