Acceptar el que ens passa, el que ens rodeja, no vol dir exactament resignar-se a les situacions, oi? Podria ser una qüestió de matís, però és prou interessant el que resulta de pensar-hi un mica.

Voldria començar a plantejar la qüestió d’avui amb un conte:
Un home passejava pel camp quan es va trobar un pastor. Per començar una conversa amb ell, el va saludar i li va preguntar:
- "Quin temps creieu que tindrem avui, bon home?".
I el pastor li va contestar:
- "El temps que jo vull".
L'altre, lògicament, es va quedar estranyat de la resposta i li va dir:
- " I com esteu tan segur que farà el temps que vós voleu?".
I aquí el pastor li va explicar la seva teoria:
- "Mireu; quan em vaig adonar que no sempre puc tenir el que vull, vaig aprendre una cosa que sempre m'ha estat molt útil: voler sempre el que tinc. Per això estic tan segur que farà el temps que jo vulgui".

Davant una situació que no podem canviar, resignar-se s’assembla a rendir-se, a renunciar a un mateix. De fet, el diccionari ens l’apropa a la paraula “abandó”. Acceptar s’assembla a comprendre que hi ha realitats més enllà de la nostra, però que allà hi som, per reconèixer-la i veure com ens hi resituem.

Pensem en com és l’acció que ve després d’un fet o de l’altre: qui es resigna, es deixa portar i així perd les regnes de les seves accions. “Les coses són així i no s’hi pot fer res”.  A partir d’aquí actuaré a remolc del que em vingui donat. Val a dir que, per tat, la resignació també té a veure amb certa elusió de les responsabilitats.  En canvi qui accepta incorpora la lliçó i continua endavant: “amb tot això, què hi puc fer, com ho ho puc o ho vull viure?” I redibuixa el seu camí. Vist així, podríem dir que acceptar ens permet tenir un punt de base per empènyer-nos endavant i evolucionar. Mentre que resignar-se ens deixa atrapats en la situació i ens arrossega.

Més enllà, també podem afegir que l’acceptació demana un treball personal per a canviar la pròpia perspectiva, obrir-se a la situació inesperada, a vegades dura, a vegades sorprenent, pertorbadora. Podríem fer l’esforç per entendre el què ha passat; però per acceptar-lo no seria necessari, n’hi ha prou en entendre que les coses passen, que en això consisteix la vida.

Acceptant et permets viure-en-la-realitat.
Resignant-te acabes vivint-malgrat-la-realitat.

Mentre estava en aquests pensaments, m’he trobat amb la reflexió  d’un testimoni de justament titulava el seu escrit: “acceptació Vs. resignació”  i que explica perfectament, des d’una crua experiència, el que jo us volia dir:
Davant la mort de la seva mare, aquesta noia va decidir no negar el seu dolor, si no viure’l amb tota la seva intensitat i sobre això diu:

“La meva cura va ser l’acceptació amb totes les conseqüències, oberta a les emocions que implicava la mort.

I aquí és on vaig entendre la diferència: l’acceptació implicava la llibertat d’escollir, d’entregar-se a l’experiència i a les seves emocions de forma conscient, era un procés actiu  que em permetia créixer, en canvi la resignació, implicava un procés passiu,”perquè no hi ha més remei”, l’evasió de les emocions, i en aquesta passivitat hi ha grans dosi de ràbia, culpa, por o angoixa.

En l’acceptació, jo liderava el meu procés i em curava a mi mateixa, en la resignació ho hagués deixat tot en mans del temps o els medicaments. En l’acceptació hi havia acció i pau, en la resignació reacció i sofriment.”

Al final la diferència resulta ser més que un matís, oi?