El canvi el conceptualitzo com a una presa de consciència, maximització i posta en marxa dels recursos interiors de la persona. Podem iniciar el canvi des de molts punts de partida diferents: la manera de pensar, la manera com sentim, la manera en què actuem, com ens relacionem, la definició que donem de nosaltres mateixos –com pensem i sentim al voltant de nosaltres mateixos- en el fons, tot està lligat, és la manifestació d’unes estructures tàcites, profundes i nuclears que són dins de nosaltres i que es construeixen al llarg dels anys, a mesura que acumulem experiències i coneixem la realitat que ens envolta, així com la manera en què nosaltres reaccionem en les relacions interpersonals.

Per aquest mateix motiu, canviar és un procés que implica uns moviments emocionals molt importants, a vegades sense i a vegades amb cert grau de patiment. Canviar comporta una feina molt important per part de la persona, per això l’ésser humà tendeix a ser conservador, perquè canviar la manera de veure’s a sí mateix i a la realitat significa passar per la incertesa, la sensació de no tenir res a què aferrar-se, estar desorientats i desconèixer el que pot arribar a succeir. Les maneres que tenim d’entendre’s a nosaltres mateixos i als altres mai no són casuals, sinó que reflecteixen la necessitat de la persona de proporcionar unes constants en la seva vida: anticipar què succeirà en una determinada situació, què ens podem trobar i com reaccionaran els altres. Canviar aquesta manera de veure les coses significa perdre el control i la seguretat. Per això mateix sorgeixen el malestar i els símptomes, per protegir aquestes constants que ens fan sentir segurs. Per superar el problema cal acceptar que el tenim, que patim pel fet de tenir-lo, i que travessar aquest moment de crisi significarà, en molts casos, fluctuar entre períodes de millora i dies en què es torna a experimentar malestar o, per primer cop, ens obrim i connectem amb emocions doloroses que abans havien quedat desapercebudes. 

Canviar des de les capes més externes és sinònim de fer un canvi superficial que, en realitat, no resol res?

De què depèn que el canvi des de fora pugui calar a dins, en les nostres estructures més nuclears, és a dir, les que ens defineixen a nosaltres mateixos com a individus diferenciats dels altres, les que diuen qui som, que descriuen la nostra identitat?

El viatge iniciàtic, el viatge ritual i fins i tot que comporta uns continguts espirituals, com el de El metge, de Noah Gordon, el Camí de Santiago, la volta a Europa en bicicleta, l’Interrail de després de la Selectivitat...en el fons no són res més que unes actuacions diferents, com és que sovint resulten transformadores? I per què ho són per a algunes persones, i per altres, no? Per què no ens transforma traslladar-nos de ciutat quan ens trobem desorientats, o perquè sí, per què algunes persones es traslladen, no de ciutat, sinó potser de pis o canvien de feina, i operen un canvi molt profund, fins al punt que ens dóna la sensació que han canviat de personalitat i ja no poden ser amics nostres?

El canvi profund no hauria de començar per un treball emocional important, o per unes pràctiques espirituals que ens il•luminin una nova via?

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Cançons:
Fabio Concato, Rosalina
Fito y Fitipladis, Me equivocaría otra vez

Pel•lícules:
Good Will Hunting
El club de los poetas muertos
Patch Adams
Los chicos del coro
Biutiful


Novel•les
Georges Simenon, La mirada innocent
Noah Gordon, El metge
Paulo Coelho, El Alquimista

Autoajuda
Jorge Hernández, Humazen