La tristesa és una emoció bàsica, és a dir, que la capacitat per experimentar i mostrar tristesa està inscrita en els nostres gens. És universal, això es refereix al fet que tots els éssers humans l’experimentem, més enllà de la cultura a la què pertanyem. És adaptativa, perquè ens ajuda a aconseguir certes coses que necessitem, quan hem sofert una pèrdua. 
Com qualsevol altra emoció, ens informa sobre el fet que hem de prestar atenció a quelcom que ens està passant. Quan patim una pèrdua, és important centrar la nostra atenció sobre el que hem perdut, i necessitem fer-ne una elaboració: això pot implicar des de trucar a un bon amic i parlar-ne, fins a passar molts mesos i, fins i tot, anys, en un estat de baix estat d’ànim, sense ganes de fer les coses que normalment ens motivaven, tancats en nosaltres mateixos, atenent al nostre estat interior: una part de nosaltres mateixos ens ha abandonat i necessitem reconstruir la nostra identitat sense allò que era tant important. 
Per poder fer tot aquest procés, es requereix consol, atenció i cures per part d’altres significatiu, i això ho aconseguim a través del nostre silenci, del nostre plor, de la nostra postura tancada i desvalguda. És a dir, que les manifestacions físiques de la tristesa son funcionals a aconseguir satisfer certes necessitats relacionades amb aquesta emoció. 
Tot això significa que patim depressió?
Anem a explorar un parell d’exemple de persones que se senten tristes. Quina o quines d’elles està deprimida?
•    En Pau s’ha mudat de casa, els seus pares ja no podien pagar la hipoteca i han aconseguit, amb molta sort, vendre a un preu raonable. Ara estan vivint a un altre barri i en Pau troba a faltar els seus amics de sempre, el veí amb qui pràcticament havia crescut, la colla del parc de la cantonada on baixava cada tarda. Es troba perdut, es tanca llargues estones a la seva habitació, estirat al llit,  no te ganes d’estudiar ni energia per anar als entrenaments de bàsquet.
•    La Fàtima te tres fills, des de fa 1 any és separada i ha tirat endavant el pis on viuen i totes les necessitats de la família amb el seu sou. Ha hagut de renunciar a les classes de yoga, ha desapuntat els fills d’algunes activitats extraescolars,  ja no va  a les botigues de sempre a comprar roba i aliment, per buscar preus més assequibles. Tot i així, sovint els diners s’acaben abans de finals de mes, i cada vegada se sent més impotent davant d’aquesta situació. Vàries vegades ha hagut de demanar ajuda als seus germans, i un sentiment de ràbia sorda comença a consolidar-se dins d’ella. Se sent culpable per no poder donar als seus fills tot el que, segons ella, hauria de proporcionar una mare, desesperançada sobre el fet que aquesta situació pugui canviar algun dia, i pensa que no te les capacitats per sortir d’aquesta situació. Creu que hauria de poder alegrar-se dels seus fills, de la seva vitalitat i de l’afecte que li demostren, poder-se riure amb ells i jugar com feia abans, però sent que les forces l’abandonen. A vegades, te la sensació que la vida no te sentit d’aquesta manera, i no sap si podrà aguantar molt més. 

La depressió és un conjunt de senyals, no se cenyeix a tenir un baix estat d’ànim, o a un sentiment d’indiferència i distància de tot. Comporta certa duració, i que l’estat d’ànim estigui acompanyat per altres fenòmens, com ara la fatiga, la irritabilitat, la culpabilitat, trastorns de la son i/o de l’apetit, i pensaments i sentiments negatius al voltant de la vida i d’un mateix. En ocasions, ve acompanyada per desig de mort, tot i que no sempre. 
La depressió és definida a vegades com una malaltia, hi estem d’acord amb això?
Penso que la depressió sempre ve acompanyada per algun fet dins de la vida de la persona, a vegades és un fet fàcil d’identificar, és quan se’n diu “depressió reactiva”. Qualsevol canvi important que comporti una pèrdua la pot desencadenar, fins i tot si el canvi és a millor, per exemple passar de l’Institut a la Universitat pot comportar tenir un profund sentiment de pèrdua per l’ambient dels amics, el barri, els professors...Altres vegades, aquests fets poden passar desapercebuts, sobre tot si són petits successos que es van acumulant all llarg de la vida –com quan s’han produït moltes petites renúncies- o si els fets van succeir quan la persona era petita –  per exemple, quan els pares, pel motiu que fos, no eren amorosos o eren absents. Aleshores, la persona amb depressió presenta una sèrie d’episodis depressius reiterats, que poden superar-se completament durant el període entremig, o deixar pas a un ànim fluix i escassa capacitat per gaudir de les coses de sempre. D’aquest tipus de depressió se’n diu “depressió endògena” que fa referència al fet que seria la pròpia persona que la “fabrica”. 
La tristesa és un sentiment bàsic de la depressió, però no sempre està present. Algunes persones deprimides se senten més aviat desmotivades, buides i indiferents, incapaces d’estimar, però no experimenten tristesa. 
Bàsicament, la depressió fa referència a un estat en què la pròpia persona es retreu no poder sentir-se d’una altra manera, és a dir, que no accepta l’estat trista, abatuda, la falta de motivació o els errors comesos. Això posa en marxa un diàleg molt perniciós amb un mateix, en què retrets i culpa es realimenten uns amb l’altra, i l’estat d’ànim empitjora cada vegada més. 
A més, de manera molt característica, les persones que per qualsevol circumstància de la vida s’han dedicat a cuidar dels altres, viuen amb culpa el fet de dedicar-se a millorar la seva pròpia vida o a produir-se plaer i benestar; tenen molta por a que això signifiqui deixar de banda els altres i tornar-se egocèntrics o egoistes, o indiferents; per això tornen a caure una i altra vegada en la espiral de la depressió, perquè dedicar-se a cuidar de les pròpies ferides no és legítim per a elles. Senten que estar tristos i abatuts obliga els altres a ocupar-se d’ells, i no es reconeixen ja en ells mateixos, com a algú dedicat a atendre les necessitats dels altres. La seva pròpia identitat està invalidada.
Sovint, aquest és un patró que es genera dins de les pròpies famílies, i podem observar com a cada generació hi ha un membre de la família que pateix depressió, perquè aquest rol de cuidador es transmet de pares a fills, o d’avis a nets. Aquest és un dels motius pels quals hi ha una prevalència més alta de dones que d’homes que pateixen depressió.

Maria Monini

CANÇÓ

Asleep de The Smiths (Dormido)


Canta para que me duerma 
Canta para que me duerma 
Estoy cansado y
Quiero irme a la cama 

Canta para que me duerma 
Canta para que me duerma 
Y luego déjame solo 
No trates de despertarme por la mañana 
Porque me habré ido 
No te sientas mal por mi 
Quiero que sepas 
que profundo en la celda de mi corazón 
Estaré contento de irme 

Canta para que me duerma 
Canta para que me duerma 
Ya no quiero despertarme
Solo nunca más


Cántame 
Cántame 
Ya no quiero despertar 
solo nunca más 

No te sientas mal por mi 
Quiero que sepas 
que en el profundo de mi corazón 
Realmente quiero irme 

Hay otro mundo 
Hay un mundo mejor 
Bueno, debe de haber 
Bueno, debe de haber 
Bueno, debe de haber 
Bueno, debe de haber 
Bueno ? 


Adiós adiós 
Adiós adiós 
Adiós ?


Llibre: George Simenon, La prometida del Sr. Hire (Les fiançailles de M.Hire) (1933)