Reflexionant sobre el títol d’avui, m’ha vingut al cap que potser soc la persona menys indicada per presentar aquest tema.
Als 16 anys treballava d’administratiu en una fàbrica i els meus horaris estaven molt definits, per aquella època també compartia la jornada amb els estudis, de manera que restava poc espai pel lleure.
Quan em vaig incorporar (després del servei militar) plenament a la vida laboral, ho vaig fer com a comercial, per tant la meva feina era a l’exterior, els límits entre feina i temps de descans eren molt difosos, la jornada al carrer és molt diferent de la persona que treballa en un espai tancat.
Havia decidit sacrificar la reserva de temps de lleure que et dona un horari clar d’entrada i sortida, a canvi de fer una feina que m’agradava de debò i per tant les diferències entre temps de treball i temps de gaudir s’esvaïen.
Ja us podeu imaginar com queda això quan decideixo llençar-me a la piscina de l’emprenedoria i començar la meva pròpia empresa i començar la dura vida d’un autònom.
Per què explico tot això? Doncs, perquè tenim la tendència a pensar que tothom viu com nosaltres i les seves experiències son molt similars a les nostres i us asseguro que la vida d’una persona que treballa en una empresa o administració pública, amb horari perfectament definit, no té res a veure amb la vida que porta un autònom i especialment amb el lleure.
Com que el temps que un i altre col•lectiu pot dedicar al lleure, la seva naturalesa també serà molt diferent.

En resposta a l’interrogant que se’ns planteja, crec que el gaudi és una qüestió d’actitud. Tots coneixem persones que disposen d’hores al dia per al lleure i aquestes transcorren en el sofà de casa d’una manera força passiva, sense que això vulgui significar una crítica, dons si la feina és físicament dura, aquesta “passivitat” del repòs al sofà esdevé del tot necessària. Tornem a remarcar que el lleure no és ni ha de ser per a tots igual, sinó adequat a la seva activitat i als seus interessos personals.

He posat expressament aquest exemple per subratllar que cadascú gaudeix del lleure a la seva manera, persona i intransferible, no caiguem en la temptació d’imposar els nostres models de lleure.

Error que també cometem ocasionalment amb el lleure dels nostres fills, els imposem activitats extraescolars més com una prolongació de la seva jornada “laboral”, que com a lleure, estar amb els amics i jugar al carrer feliçment també és formació, l’aprenentatge del lleure, de l’amistat i de compartir diversió.

El gaudi del lleure té moltíssima importància en la salut de la persona, sinó veieu les estadístiques de esperança de vida de les persones que un cop jubilades tenen hobbies i els que no han desenvolupat cap perquè han estat sempre ocupats treballant.

El debat està servit.