L’interrogant que avui volem debatre no és pas quelcom senzill. De fet, les lectures possibles són moltes i molt diverses. ‘Com hauria de ser el periodisme’, ens preguntem.

L’Enciclopèdia Catalana entén l’exercici del periodisme com a “ciència i pràctica de la informació, consistent en la utilització de mitjans i tècniques de comunicació amb la finalitat de difondre esdeveniments d’actualitat i, sovint, llur interpretació”

En un mateix sentit, la Real Academia Española l’entén com a “captación y tratamiento, escrito, oral, visual o gráfico, de la información en cualquiera de sus formas y variedades.

Pràcticament semblen escrits per la mateixa persona, tot i que alguns usin més redundàncies per omplir. Hi ha dos aspectes bàsics que sempre apareixen: els mitjans de comunicació i la difusió d’informació.

Abans d’iniciar la meva reflexió al voltant del tema que aquí ens reuneix, m’agradaria partir d’una premissa bàsica i elemental: No hem de confondre el periodisme amb els programes d’entreteniment. No tenen altra cosa en comú que el mitjà per el qual es difonen. La forma és totalment diferent. Quan ens venen gat per llebre ja és un altre debat, que donaria molt de sí.

El periodisme ha de ser l’encarregat de difondre informació, en primer lloc. És la professió que s’encarrega de rebre i tractar la informació, per transmetre-la a la societat. Per a molts, el periodisme és entès com un pacte entre els propis periodistes, que volen informar, i la societat, que vol ser informada. En segon terme, els periodistes també tenen dret a valorar la informació, com qualsevol altre ciutadà –amb coneixement de causa o no. Però això, sempre, hauria d’anar en un bloc separat dedicat exclusivament a l’opinió. El problema és quan, en la pròpia difusió d’informació aparentment fidel a la realitat, s’hi introdueixen tocs valoratius més o menys explícitament.

Em va deixar molt tocat quan aquest diumenge, després de que Zapatero anunciés que no es tornaria a presentar, el diari La Gaceta posés en portada “Este individuo por fin se va” i titulés el seu editorial “La agonia de un fracasado”. Un dels principis bàsics de la democràcia és el respecte a les persones i les institucions. I el periodisme, en sí mateix, és un instrument que ajuda a garantir aquesta democràcia. Aquest exemple de La Gaceta, desgraciadament, no és un fet aïllat d’aquest diari. Tant ho podem trobar a premsa de Madrid com a premsa de Barcelona.

Kovach i Rosentiel es van encarregar de redactar una declaració de principis ètics de l’exercici del periodisme, com tenen moltes altres professions. I, aquesta declaració, començava amb “La primera obligació del periodisme és la veritat”. Tenim un problema, i es diu sensacionalisme. El problema és que darrere els grups comunicatius hi ha molts interessos, i el que més interessa és vendre.

Puc semblar molt crític, tenint en compte que es tracta de la professió que pretenc que em doni almoines suficients com per a menjar i viure amb dignitat. El fet és que existeix un problema, i no es veu factible la solució.