El primer que em ve al cap es empatia, intentar posar-nos al seu lloc, entendre les seves dificultats i impediments, començar segons les circumstàncies, l’ implicació; puc tenir més o menys dificultats en situar-me, és el seu patiment individual, i és únic. Nosaltres ho mirem sense dolor per tant la nostra postura és més fàcil, i no estem immersos en tot el que li envolta les 24 hores del dia, podem compartir uns instants, i depèn de la relació que tenim amb aquesta persona, podem empatitzar?   
També pensem en les vegades que estem mirant un telenotícies i en pantalla ens mostren imatges molt fortes d’atemptats, catàstrofes mediambientals, bombardejos a poblats, vexacions i demés. Que en fem d’aquesta informació? Seguim el dia a dia? Alguna cosa ha canviat? Ens hem acostumat a veure aquest patiment? Es que no farem res?
Patiment, ve de patir, de penitència, ha fet molt mal aquesta paraula, hi ha persones que es creuen mereixedores d’aquest patiment, d’aquesta creu, ho viuen com un karma, com conseqüència d’una mala acció per dir-ho d’una manera. És una manera de fer-nos mal i matxacar-nos.
D’altres persones senten que són innocents, però el que els hi està passant és conseqüència d’una altre persona, el culpabilitzen i el fan responsable de la seva desgràcia, el victimisme, d’alguna manera dit.
Altres ho viuen com una oportunitat de créixer, i  com a superació personal, com un diàleg interior, potser la menys dolorosa de totes?
Des de de fora som capaços d’entendre el que ens està dient l’altre? 
Perquè des de fora la barca, és senzill saber remar, sense temporal, sense ser de nit, sense fred, sense gana i sense taurons al voltant?
Tothom té tendència a dir el que un ha de fer, però estan a terra i sense barca, amb sol i en una zona de confort.
Cançó de Pink. Try
Llibre: El silenci de Gaspar Hernández

Gemma Puig