Josep Pla parlava d’amics, coneguts i saludats. Jo us proposo parlar dels primers, d’aquells que en una llista de persones importants per tu posaries després dels fills, la parella i la resta de família... o ho faries en una altre ordre?
Personalment, se’m fa difícil definir l’amistat en conceptes i paraules perquè em venen al cap molts interrogants; el que sí sé és que, entre les persones que conec, el cor em diu de seguida qui és amic i qui no. Us passa a vosaltres?

També em sembla indubtable que pels amics sentim amor. Però com és aquest amor que sentim? No és un amor incondicional com el que sentim per la família, pot ser per allò tant estès: “a la família no la triem i als amics sí” Tampoc és l’amor de parella ni l’enamorament dels poetes, ni es dóna (necessàriament) atracció sexual... per cert, vosaltres també creieu que entre un home i una dona no es pot donar una autèntica (diguem-ne “innocent”) relació d’amistat?
La definició oficial d’amistat, la de diccionari, està totalment lligada al sentiment, parla d’una “afecció”, la que jo en voldria dir obertament amor. El Diccionari de la Llengua Catalana diu així:
“Amistat: Afecció d’una persona envers una altra nascuda d’una estimació i benvolença mútues més enllà dels lligams de la sang i de l’amor sexual”

Estimació i benvolença entre persones, diu... deu ser per això que Ciceró (filòsof, polític i escriptor de l’antiga roma)  diu que “no pot haver-hi amistat si no és entre persones bones" i, sobre els lligams de sang, ell també deia allà pels anys 50 abans de Crist: "L'amistat avantatja el parentiu".
Aquesta afecció d’una persona vers una altra òbviament és tant vella com les pròpies persones. Com també és vella la tendència a fer classificacions en una llista de noms. Així, Aristòtil ja deia que entre les amistats podem fer 3 grups: les amistats útils, les que es basen en el profit; les amistats plaents, la que Aristòtil diu que és de gent grollera i l’Amistat Perfecta, la dels bons ciutadans.  I és que en la cultura grega i romana l’amistat era una virtut cívica, en deien fília (philia) i s’emmarcava en tot el que ells entenien per ciutat i ciutadania, la polis.
Amb Sant Agustí, l’amor i els sentiments entren en el joc de l’amistat. Parla d’un amor exempt d’atracció física i allunyat  d’interessos cívics i comença així una tradició en el concepte d’amistat arrelat en el cristianisme i en la idea que Déu és amor i ens hem d’estimar els uns als altres.

Així doncs, si som més propers a aquest definició més sentimental, em sembla que atrapar l’amistat en raonaments deu ser tant difícil com buscar les raons a l’amor. I si no, intenteu respondre a aquestes preguntes:
Amic és qui sempre riu amb mi, o també el que sap parlar-me amb honestedat encara que em dolgui? La persona que veig i amb qui parlo cada dia, és amiga? Com és que em sento tant a prop d’un amic que només veig 2 o 3 vegades l’any? Puc sentir amistat per algú que no la sent per mi? Un bon amic ho entén i ho accepta tot? Com es fa un amic? O com es trenca una amistat?...