El tema d'avui m'evoca de manera quasi immediata una dita castellana que tots nosaltres hem fet servir o em pensat en més d'una ocasió.
Nada es verdad ni es mentira, todo es del color del cristal con que se mira.
I aquesta dita ens fa pensar que moltes vegades allò que veiem i percebem del nostre entorn més immediat pot no ser allò que nosaltres percebem.
També que allò més immediat que per nosaltres vol dir una cosa, pel company que tenim al nostre costat pot voler dir una cosa totalment diferent.
Es tracta del difícil terreny d'allò objectiu i allò subjectiu, d'allò que és la veritat i allò que no ho és, segons el nostre judici.
Per exemple les religions. Tantes com n'hi han, podem preguntar-nos, quina és la verdadera?
Per exemple la interpretacions de les comptes de l'estat. Tantes xifres com n'hi han, quines són les correctes?
Per exemple l'amistat, tantes persones com hi ha en la nostra societat, quina és la manera de ser amics?
I es que en realitat hi han tantes realitats, gairebé, com persones.
Cada persona interpreta el món a la seva manera, potser que molts coincideixin, però hi ha tants mons com persones en ell.
Podríem dir, i podríem plantejar l'interrogant del programa d'avui:
la realitat és una construcció?
En la meva opinió, la realitat és una construcció de cada persona. La realitat, allò que seria totalment objectiu, és percebuda per cada un de nosaltres després de passar pels nostres filtres, en definitiva per la nostra manera particular de mirar i entendre el món.