De ben poques poses no podem escapar, potser, com diu el tòpic, només hi ha una cosa ben certa que és la mort i moltes persones discreparien doncs  no ho veuen com un final si no com un inici de quelcom millor.
De tot el demés en podem escapar, fins i tot de la justícia i del nostre soci que és Hisenda; només cal tenir diners a la butxaca,  uns bons assessors i una mica de sort.
Molt diferent és pensar de quines coses no volem escapar pq ens cal un esforç per canviar-les. Sovint vivim instal•lats en la nostra comoditat, en els convencionalismes i els compromisos assumits, en les coses que fem d’una manera determinada pq sempre s’han fet així. Potser és més fàcil caminar per un camí planer pel que tothom hi transita i no ficar-se per una selva plena de perills i amenaces però que ens podria obrir nous horitzons, una vida diferent i més plena.
Som presoners de la nostra rutina? Se’ns menja el dia a dia? Som capaços d’escapar del nostre passat? Ens condiciona massa el nostre futur? Dins la nostra escala de valors quin pes hi tenen els diners, la moda, etc.?  Apostem per tenir o per ser? Ens preocupa el que els demés pensen de nosaltres? El que fem ve condicionat pel “què diran”?
Molts interrogants per parlar-ne avui i per pensar-hi cada dia. Vosaltres teniu la paraula, però penseu que les persones som “amos dels nostres silencis i presoners de les nostres paraules”.