L’altre dia tornava a veure la pel•lícula Blade Runner i gairebé al final, després d’una lluita entre el replicant i el protagonista (Harrison Ford), el primer està a punt de morir i diu “ Es dur viure amb por... en això consisteix ser esclau”

Hauríem de reflexionar sobre aquesta frase cada cop que constatem que la por ens impedeix actuar o gaudir o rebel•lar-nos contra una injustícia.

La por és una resposta natural de protecció, de supervivència, ja que actua com a mecanisme de prevenció davant d’una amenaça, sense por seriem massa arriscats i ens posaríem en perill.

Es diu que els emprenedors han de ser arriscats, però no temeraris, aquest punt d’equilibri és el que hem de saber trobar en cada moment.

No hem de permetre que la por sigui excessiva i ens paralitzi, doncs aleshores serem esclaus, tampoc hem de negar la por, perquè forma part consubstancial de nosaltres mateixos, de la mateixa manera que ho és una mà, una cama, un ull, etc.

Hem d’aprendre a conviure-hi, ha deixar-la funcionar quan cuida de nosaltres i frenar-la quan la seva influència és irracional i excessiva.

De què tenim por? fonamentalment de tot allò que en algun moment hem viscut com una amenaça o perill i no volem tornar a experimentar. Aquesta por té lògica, però també sentim por a allò que no hem experimentat, la por al desconegut, aquesta és de caràcter irracional. Dins d’aquesta “família” tenim també la por al canvi, que ens fa capaços de suportar situacions difícils, per tal de no arriscar-nos a fer un canvi.

Suportarem estoicament les conseqüències de la Crisis, esperant amb passivitat el moment que la tempesta escampi, abans que encetar els canvis estructurals necessaris per superar-la i aprofitar les oportunitats que neixen de la nova situació.

Una de les més estranyes i sorprenents és la por a la felicitat o a l’èxit, malauradament és molt estesa i provoca que nosaltres mateixos “fabriquem” els problemes amb els que haurem de lluitar, ens compliquem la vida extraordinàriament, sembla il•lògic, no?, però no ho és, al menys per a la nostre ment, que en ocasions és el pitjor enemic de cadascú de nosaltres, la “seva lògica” de vegades agafa camins sorprenents.

Sovint ens construïm una fantasia (imatge en el nostre cervell) de com ha de ser la vida, la convivència, els altres... i com a tal fantasia no coincideix amb la realitat, això ens manté constantment en tensió, també justifica (donem la culpa als altres) els fracassos, quan moltes vegades tenen a veure amb les nostres decisions. En el mon de la fantasia qualsevol explicació és possible, però passa alguns cops, que la fantasia es fa realitat i deixa de ser un somni, aleshores en què somiarem ara?; això angoixa a moltes persones.

Pensem en quina és la mena de pors que ens amoïnen....i com diu el proverbi “Si tenen solució per què preocupar-se i si no en tenen, per què preocupar-se”...