“Odio quan em fas semblar idiota”

Aquesta pregunta és una pregunta sobre les passions i la raó. És una de les preguntes clàssiques, si es pot dir així, de la història de la humanitat. La tensió entre l’ànima i el cos, la unitat del jo, la presència del mal en cadascú de nosaltres... és un tema ben prolífic que ha suposat multitud de creacions literàries, teatrals i filosòfiques.
Per exemple els presocràtics deien que les passions són de naturalesa purament física, i queda, per tant, adscrita a la vida inferior i contraposada a la raó i la virtut. Demòcrit deia que la saviesa allibera l’ànima de les seves passions. Kant, el filòsof de la raó, deia que les passions són les malalties de l’ànima.
Les passions, tot allò que ens ve del cor, és pulsional ens afecta i ens fa ser imprevisibles i irracionals. L’enamorament per exemple és una expressió ben significativa del que vol dir passió, doncs, és una percepció deformada i narcisista de
l’altre: l’enamorat diria sense por a equivocar-se que la seva amada és l’esser més bell de tots el que hi ha a la terra. Sortosament i en el millor dels casos l’enamorament dura el que dura. Llavors ve la part del cervell en la relació, on les coses es posen al seu lloc, doncs de l’altre cantó de l’enamorament hi ha la quotidianitat on la parella passa a ser algú estimat amb defectes i imperfeccions.
N’hi ha sobretot entre els adolescents que semblen insaciables de passió, la vida per ells és passió i no la conceben sense aquests excessos. Llavors sembla que el cor no té cervell i a vegades es posen en situacions límit. Són aquells alumnes que no troben sentit a l’esforç d’estudiar, a l’acceptació de que no es sap tot o l’avorriment de la classe inevitable a vegades. 
Per la seva banda la Psicoanàlisi no redueix el problema de les passions i els excessos a un dualisme entre raó i passió sinó que ho inclou dins el que anomena l’aparell psíquic. Es podria dir que tant la passió com la raó són inherents a l’espècie humana i es configuren en una manera de ser diferent a cadascú de nosaltres. La passió s’inclou en el món de les pulsions, és a dir, la passió és un accés a tot allò més particular i també més narcisista.

Amb una pinzellada m’agradaria explicar que en diu Freud, el pare de la Psicoanàlisi, sobre aquest tema. Freud passà per dues etapes ben interessants i il·lustradores: en el seu desig de no tancar la teoria sinó fer-la evolucionar amb els propis casos inicialment parlà del Principi del Plaer, li semblava raonable que els pacients volguessin el propi benestar i que després d’un temps i d’un treball sobre allò que els passava i havent comprès l’origen del malestar hi hagués una millora. És a dir al comprendre racionalment què els passava el lògic seria canviar aquella actitud o comportament que en definitiva els feia mal. Però es va donar compte que moltes vegades els pacients a pesar de la claredat que veia Freud insistien en no canviar. 
L’any 1920 Freud va passar a un altre etapa, que després Jacques Lacan continuà, escrivint una obra anomenada Més enllà del principi del plaer. Allí hi diu que l’esser humà conviu amb una paradoxa que va més enllà del plaer, és a dir, allò que ens sembla de sentit comú com seria que tothom vol està bé, equilibrat i viure de manera assenyada no acaba de ser cert doncs hi ha dins de cadascú de nosaltres quelcom que va més enllà d’aquesta sensatesa i que ens acosta a una realitat més pulsional i narcisista. Bé, deixem-ho aquí... 

Llavors i per obrir el torn de paraula als companys contertulians en aquest tema tant sucós i crec complex pregunto: 
.....EL COR TÉ CERVELL?