El diccionari defineix domesticació animal com el pas de l'estat salvatge a l'estat domèstic d'alguns animals per acció de l'home.

Però el que havia començat fa més de 10.000 anys com un procés per obtenir dels animals aliment, roba, treball ha derivat en un procés on estan adquirint més rellevància els aspectes de servei, oci i companyia.

Fins a quin punt l'home és amo i senyor del destí de les espècies de la resta del planeta, no sóc jo qui ho ha de jutjar. Tot i així no me n'enorgulleix i em produeix molta tristesa veure cóm podem gaudir amb la cadena perpètua a la que condemnem a molts animals només pel gust de poder admirar-los, com si fossin un quadre; o cóm els destinem a espectacles per distreure'ns.

Punt i apart mereix l'alarma que em produeix el fet de que ja no hauríem de parlar de domesticació sinó d'HUMANITZACIÓ o PERSONIFICACIÓ. M'explico: en molts casos els animals han arribat a substituir a aquella companyia que ens falta, bé perquè realment ens trobem sols, bé perquè no tenim prou responsabilitat per cultivar relacions humanes de debò. I aquesta mena de relació pot semblar beneficiosa per moltes persones, però realment ho és?. I pels animals, els hi estem fent un favor o els estem desestabilitzant?