Sens dubte anatòmicament homes i dones som diferents, salta a la vista. El cert però és que aquest fet observable determina de diferent manera a cadascú de nosaltres. Per anar concertant podem dir que n'hi ha que es senten totalment condicionats pels seus atributs i d'altres que poden relativitzar-ho situant-ho en el lloc de la funció.
Si ens fixem en com ens relacionem entre sexes la qüestió és relativa a cadascú. N'hi ha doncs que necessiten marcar la diferència que els significa la seva posició sexuada, necessiten ser considerats com a homes i dones o qualsevol de les orientacions sexuals a vegades exagerant els seus atributs fins al punt de necessitar la cirurgia. El cert tanmateix em sembla un error fer gaires judicis de la moralitat d'una o altra actuació, doncs en aquest tema cadascú es situa com pot amb l'objectiu gens menyspreable d'estar a gust amb si mateix.
Ens podem fixar en diferents moments històrics per veure com ens situem en aquesta diferència sexual. En destaco tres: l'època victoriana, la revolució hippie i l'actual igualitarisme.
Els victorians del segle XIX vivien la relació entre homes i dones de manera absoluta. Les dones tenien les funcions ben definides i les havien de seguir per ser ben considerades. Dedicades a la casa i la família tenien un paper secundari al de l'home en el món de polític, social o laboral. No és casualitat que la psicoanàlisi comencés les seves passes durant aquesta època amb el tractament de dones reprimides sexualment a la voluntat de l'home i desconeixent la pròpia sexualitat.
La revolució hippie dels anys 60 i 70 va ser l'explosió definitiva del que va començar a gestar-se a principis del segle. Deien que era l'alliberació sexual on homes i dones es varen posicionar en la recerca del plaer vingués aquest d'on vingués. Varen desaparèixer els vels i la sexualitat i la vida és centrava en l'ideal de l'alliberació. És vivia la sexualitat tal qual i varen anar caient els ritus, costums, moralitats i tabús al voltant del sexe.
Actualment, però, impera el discurs de la paritat que s'esforça a través d'un ideal en equiparar l'home i la dona. És l'exigència del tots igual. És a dir, donar més importància a una distribució paritària que no a altres valors com poden ser el coneixement, la implicació i fins i tot el sentit ètic. A més al forçar aquesta igualtat es cau en la grisor, es perd l'erotisme i la gràcia en les relacions. Crec que es confon el masclisme amb la capacitat eròtica de l'esser humà, doncs aquestes diferències entre homes i dones, entre el que és masculí i el que és femení no porta obligatòriament a la injustícia, al masclisme o a la violència de gènere. D'altra banda i a pesar de semblar un paradoxa des de la mirada de la justícia social si considero necessàries les reivindicacions feministes, clar, si no es transformen en un absolut i es fa des de la complexitat.
Finalment el que em sembla realment important, doncs, és acomodar-se a allò que ens fa sentir millor i potser no tant a un ideal. Al final és una qüestió ètica i també estètica, en general és millor acceptar amb seny allà on ens porta la libido que anar-hi en contra, com també és millor ser tolerant amb com s'organitzen els altres amb al qüestió. El problema és que sempre hi ha mals entesos i exageracions.

I doncs,
com s'entén en comparació a l'actualitat que en l'època victoriana es visqués tant diferent la relació entre homes i dones?
en aquest canvi a part de guanyar-hi en igualtat, i hem perdut alguna cosa?
també que en podem dir de les transsexualitat?
i en definitiva, els homes i les dones, som diferents? i sobretot on rau aquesta diferència?