Llegia a EL PERIODICO un article d’en Josep Maria Espinàs en el que deia:
“L’escriptor Oriol Pi de Cabanyes ha tingut l’amabilitat de llegir-me i de mostrar la seva disconformitat amb una opinió meva. Jo havia al•ludit al consell clàssic i tan vulgaritzat que diu «coneix-te a tu mateix». En algunes ocasions he dit que aquest consell era perillós, perquè si algú aconseguia realment conèixer-se podria endur-se un disgust. ¿I si et coneixes i no t’agrades?
Més enllà d’aquest toc irònic, crec seriosament que ningú es pot arribar a conèixer de debò. No em sembla tan erroni, doncs, parlar de la doctrina de l’autoconeixement, ja que sovint s’intenta convèncer la gent que conèixer-se un mateix és molt recomanable.
També està disconforme amb el fet que jo utilitzi la paraula romàntica, i em recorda que els antics grecs ja recomanaven aquest coneixement d’un mateix. Això em fa pensar que el meu contradictor interpreta romàntic amb un criteri històric: el classicisme, el romanticisme, el realisme, deixant de banda que romàntic, a més d’identificar un període històric, també és un referent psicològic. El romanticisme és «la victòria de la fantasia i del sentiment sobre la raó». I jo crec –i així m’agradaria que s’interpretés– que la voluntat de conèixer-se un mateix és més una fantasia, una il•lusió, que una decisió raonable. “

Aquest article em porta a la memòria quan estudiava filosofia a l’Institut i li deia al meu mestre “En vull conèixer a mi mateix” ; no oblidaré la seva resposta: “patiràs”.
Però com diu el bolero...”ni contigo ni sin tí”, de ben segur que submergir-se en els racons més profunds de la nostra personalitat ens portarà a descobrir coses que no ens agradaran (i altres que sí, però les positives no són problema).
Ignorar-nos a nosaltres mateixos per por de descobrir quelcom que no acceptem, sovint comporta problemes que fins i tot, repercuteix en la salut personal. Tard o d’hora, d’una forma o un altre, allò que no acceptem, emergeix, sura i potser peta pel pitjor lloc.
La solució a aquest dilema és ben senzilla de pronunciar, que no pas de realitzar. Cal fer l’esforç d’escoltar-nos i d’acceptar de bon grau tot el que surt de dins, és nostre, som nosaltres i si no és agradable, intentem assumir-ho i mirar de minimitzar l’impacte que pot tenir en les relacions amb els altres; una de les coses més “dures” de descobrir i que tots en tenim,  és la por, ja varem parlar en un dels programes, de la por, no la neguem, obrim les portes, que entri el llum i agafant-la del braç diguem-li  “respecto la teva presència, però et demano que respectis la meva vida, no em paralitzis”.
Si aconseguim això, direm com feia Rudyard Kypling, “...llavors, seràs home, fill meu”.