Per molts factors, al principi de la tardor comença un nou cicle anual. Encara que enguany no ho sembli, per l’alta temperatura que fa. Però en general és època de canvi, com si estrenéssim un nou any. Però, només el canvi del temps atmosfèric condiciona moltes altres coses del dia a dia.
Setembre-octubre, comença el curs a les escoles, instituts i a les universitats. I de rebot, d’alguna manera, també una nova etapa a les nostres vides. S’han acabat les vacances (els que n’hagin pogut fer) i entrem altre cop en la rutina i tornar estar per feina. I tornar-hi amb energies renovades. Una rutina amb més recolliment, amb menys vida exterior, amb menys disbauxa,...obrint un espai de més serenor i més vida interior.
Tot plegat fa que a nivell personal puguem reflexionar, fer una mena d’autocrítica, per esmenar la plana. Algunes vegades imposant-nos alguna penitència per excessos o per fites no assolides. Moment que ens autoimposem esmenes i nous objectius per millorar la nostra vida.
Igual ens sol passar quan acaba l’any natural. Llavors, qui més qui menys, desprès de les Festes de Nadal fa ferms propòsits per a millorar, o si més no canviar algunes coses que no ens agraden. O almenys ho intenta. Que si apuntar-se al gimnàs, que si començar a fer dieta, que si tornar a classes d’anglès o català, que si conrear més les relacions amb els amics, o participar amb alguna entitat o club...etc. Aquestes són algunes propostes de bons objectius. Les més clàssiques, tot i que n’hi ha moltes més. I no sempre abastables. Almenys totes. Ja sigui per la quantitat com per la dificultat.
D’això va avui el programa d’avui. De si ja ho fem bé tot això. De veure si, com diu el refranyer popular català “cal menjar poc, per a pair bé”. El que en castellà en diuen “quien mucho abarca, poco aprieta”. Si, per tal d’evitar frustracions i pèrdua d’autoestima per allò no aconseguit, caldria haver-nos proposat un o dos objectius més factibles,  mésal nostre abast (malgrat no tenir èxit al 100%), que no pas haver-nos proposat cinc o sis, i al final no haver-ne fet cap.
El gran i veterà poeta, escriptor i filòsof Agustin Garcia Calvo, amb seva vena anarquista i transgressora defensa l’anti-projecte. Simplificant-lo molt, ve a dir que per anar per la vida no ens cal tanta planificació, que fins i tot és millor no tenir projectes. Que el gran projecte, el gran guió, la única obligació que tenim és viure. I que a partir d’aquesta premissa, només cal sobre la marxa fer-hi petits retocs. Diu, penso que amb molta raó, que la vida així entesa és molt més emocionant i excitant. Que no tot ho podem tenir controlat,...i que no ens cal tenir-lo.
Això lliga molt aquella dita que, més o menys diu, que la vida és allò que passa mentre estem pensant el que farem en el futur. Que no vivim el present, ajornant-ho al futur. Com el conte de la lletera.
Heus aquí el tema que ens ocupa. Què en penseu de tot plegat? Ens programem massa la vida? Ens imposem massa deures, que al capdavall no podrem satisfer? I això, amb temps de greu crisi, com l’actual, ...¿no creieu que ho hem de revisar a fons? Quines han de ser les prioritats? I com les triem?
Bé, aquesta és la meva introducció al tema. Ara, en podem parlar i discutir.