Tinc la sensació que la majoria contestem amb un sí a aquest enunciat. Un sí que pot ser condescendent, taxatiu, o fins i tot un sí tenyit de vergonya. Ens reprimim les emocions tant quan estem en compania dels altres, com també en solitud, potser per manca d’estratègies per gestionar-les.

Definim emoció. Segons el llibre EMOCIONES: UNA GUÍA INTERNA de Leslie Greenberg, l’emoció és una combinació de sentiments corporals i pensaments. I afegeix: A més de les sensacions corporals l’emoció inclou, quasi sempre, processament mental.

Si busquem pel nostre ésser on tenim el dipòsit d’emocions reprimides, segurament no el trobarem, encara que com a concepte cabria incloure’l a la ment, però la ment encara no surt a cap radiografia ni a cap escàner. Per tant haurem de buscar els reflexes que emeten aquestes emocions i ben segur que el nostre cos físic ens en mostraria uns quants.

Quan vivim una situació que ens treu fora del nostre centre, que ens desborda, que ens sacseja per dins com una coctelera, queda enregistrada en el nostre cos físic, ja sigui una contractura a les espatlles, un nus a l’estómac, una ràbia al pit, etc.........

Si el cos se’ns constreny és perquè reacciona a alguna cosa que no entén. I si no s’entén haurem de fer servir algun sistema de processament mental per comprendre-les. Aquí tindríem una eina molt valuosa per conéixer-nos més íntimament. I poder retornar al nostre benestar, al nostre centre. Recordeu que hem dit que l’havíem perdut?

Com es fa tot això? Doncs aprenent o recuperant un ensenyament sobre com afrontar cadascú la nostra emotivitat i com tractar les emocions, dels que segur en parlarem a la taula.

També està clar com hem après de manera “natural” a reprimir-nos altres emocions: pares, mares, educadors que ens han ensenyat tal com ells van aprendre (a vegades a cops), o no ens han deixat conjugar el verb “sentir”.....


Us sembla molt extremista? Anem a l’altra banda del pèndul. La nostra canalla, els nostres adolescents. Malgrat que a molts nens se’ls tracta com als reis de la casa o tenen de tot i als adolescents procurem no contrariar-los o ratllar-los molt perquè se’ns giren d’esquena…. Malgrat tot això, també es reprimeixen les emocions.

No, no em contradic, fixeu-vos en el que vull dir: un nen que crida, que protesta, que s’enfada, que insulta, que pega, que trenca objectes, només mostra la punta de l’iceberg. El que té a dins amagat són emocions reprimides: pors, angoixes, vergonyes........ Ep! També n’hi ha que senzillament són maleducats, o més ben dit, sense educació. Però això és tema per un altre programa.

Com els ensenyem a moldejar les seves respostes emocionals, per exemple davant un fracàs, si no els hem essenyat o ajudat a créixer en l’esforç personal?

En definitiva, en comptes d’evitar l’experiència de l’emoció a fi de no patir les seves conseqüències, crec que cal aturar-nos una estona per observar l’emoció sense barrejar-nos-hi, sense controlar-les, és més, cal fer-nos responsables d’elle, per aprendre a viure-la en harmonia.

Aquest procés a vegades comporta destapar alguna ferida, però també hi podem aprendre a afirmar els nostres drets, aprendre a viure des de la consciència, integrant el cap i el cor.