D’escàndols socials n’hi ha molt sovint, potser massa sovint. Des d’escàndols on hi participen personalitats com Urdangarins o Millets i escàndols en podem dir de poble o de barri. Infidelitats, robatoris de diners, actuacions incíviques o políticament incorrectes, són exemples d’aquests escàndols.
Són excessos més enllà de la llei que posen a qui els ha comès en un compromís. Ens parlen de persones que s’han passat de la ratlla, d’una ratlla que permet a l’esser humà viure en civilització. El cert també i segurament és deplorable que hi ha persones cíniques que els dona morbo i fins i tot els desperta admiració. Apareixen doncs moltes preguntes, volem saber els detalls i fins i tot s’escriuen llibres, com per exemple un llibre publicat recentment anomenat “Felix Millet, el gran impostor. La trama secreta de l’espoli del palau”
Vivim en una societat plena d’escàndols on fins hi tot hi ha el màrqueting de l’escàndol: programes de televisió que tots coneixem que s’inventen escàndols amb personatges de moda, revistes i paparatzis que busquen aquella notícia escandalosa per vendre més, l’anomenada premsa groga.
Morbo, interès, promoció, negoci són els adjectius  que acompanyen a l’escàndol social. Des del punt de l’interrogant ens volem preguntar sobre aquesta característica de l’esser humà, del lligam tant íntim que hi ha entre la llei i saltar-se-la, sobre aquella frase feta que diu “feta la llei, feta la trampa” o aquella altre “les normes hi són per saltar-se-les”.
Per què doncs ens interessen tan les històries truculentes que hi ha rere els escàndols socials? Quin plaer o quin més enllà d’aquest plaer s’amaga darrera aquest interès?
I potser un altre també necessària, per què persones instal•lades en el poder com en Felix Millet o l’Iñaki Urdangarin no en tenen prou i al voler més i més acaben per delinquir?
És un tema que inclou verdaderament molta merda, molta, molta...
                    Jordi Alcàcer, contertulià del punt de l’interrogant