Programa del 17/04/2012
L’efecte més greu de la crisi de l’estat del benestar és la sensació d’impotència, culpabilitat i indefensió que ens produeix. Cada dia hi ha més gent que viu sola. L’estructura familiar i social tradicional s’ha capgirat totalment dels anys 70 ençà.
Els joves urbans marxavem de casa i compartíem pisos o masies amb companys, per viure experiències, diversions, afectes, viatges… i per canviar la societat.
L’economia compartida, el viure al dia i els canvis de feina era el més important.

La Transició democràtica, que vam fer entre tots, ens va portar l’estat del benestar que hem pogut mantenir fins a finals de segle XX i que ara ens volen arravatar.
La caiguda del mur de Berlín, de la URSS i els països socialistes de l’Est d’Europa, que proposaven una societat més justa i equitativa, imposà el monopoli capitalista arreu del món, el liberalisme econòmic, la cobdícia individualista, la llei del més fort contra els febles, el domini de bancs i caixes i l’especulació immobiliària, portant a la crisi l’estat del benestar. El segle XXI el nou enemic del capitalisme occidental seria el món islàmic,  imposant-los guerres pels  recursos petroliers.

Els canvis d’edat i de vida social i laboral ens havien portat a viure en parella i tenir fills, adaptar-nos al sistema. Molts han hipotecat la seva vida per un pis, un status, un consum desaforat que ens ha portat a la crisi actual...
Ara cada vegada hi ha més matrimonis separats que decideixen o han de viure sols. Això suposa un daltabaix emocional i econòmic que produeix una greu crisi personal i social. El lliuremercat capitalista afavoreix l’individualisme i la divisió social, que obliga a mantenir les despeses  individualment en lloc de compartir-les, multiplicant així els monopolis energètics i creant un sentiment de desprotecció i por quotidiana que permet controlar millor els individus i la societat, malgrat algunes manifestacions.

La crisi dels 40 anys, dels 50 o els 60 són més dures que les adolescents o juvenils? Amb l’experiència viscuda creiem que és millor viure sols o acompanyats?
Els científics no es posen d’acord sobre el que és millor o pitjor per a la salut.
Uns asseguren que les persones  amb parella són més felices. Els cardiòlegs afirmen que l’amor influeix en la salut del nostre cor i que es bo afavorir els sentiments positius i reforçar els nostres llaços afectius amb el nostre entorn. Altres estudis indiquen que tenir parella no garanteix la felicitat o la salut i que l’estress matrimonial també pot produir atacs de cor.

R. Santandreu, a L’art de no amargar-se la vida (ed. Cossetània), diu que ens sentim més sols que mai perquè no sabem conviure en parella i perquè no necessitem fer-ho.
La vida en parella té moltes exigències personals: lleialtat, compromis, renúncies...

Els Singles són l’altra tendència urbana actual? Molts joves decideixen viure sols o soles per aprofitar la carrera professional, estudiar, viatjar, tenir relacions obertes...  Moltes dones que han patit i pateixen relacions frustrants també decideixen viure soles en lloc de voler refer un projecte comú amb un altre parella. El ressentiment no és sa.  
L’amargar-se la vida o sentir-se bé depèn d’estar sol o acompanyat?    
L’independència depèn de nosaltres? O preferim acceptar l’estat del malestar?