“L’únic lloc fora del Cel on podries estar perfectament a estalvi dels perills i pertorbacions de l’amor és l’infern”

C.S. LEWIS, The four Loves, 1960
(Clive Staples Lewis, Belfast 1898-1963,  autor de Cròniques de Narnia, assagista, estudiós del món medieval, crític literari, locutor de ràdio...)

“No hi ha inversió segura. Estimar absolutament és ser vulnerable.  Estima qualsevol cosa i sense dubte el teu cor s’exprimirà i possiblement es trencarà. Si vols assegurar-te que es manté intacte, no donis el teu cor a ningú, ni tan sols a un animal. Embolica’l amb compte al voltant de distraccions i petits luxes, evita-li embolics i tanca’l en el cofre o el taüt del teu egoisme.

Però en aquest taüt - segur, fosc, immòbil, sense aire – el cor canviarà. No es trencarà, sinó que es convertirà en irrompible, impenetrable, irredimible. L'alternativa a la tragèdia, o almenys al risc de la tragèdia, és la condemna.

L'únic lloc fora el Cel on es pot estar perfectament a estalvi de tots els perills i pertorbacions de l'amor és l'infern.”

...i llegit això, us avanço que em presento voluntària per un Punt de l’Interrogant dedicat a com de feliços ens fa l’amor, perquè si bé és cert que he patit molt (i patiré) per amor, com probablement molts de vosaltres, també crec que l’amor és llavor mateixa de la felicitat o alguna cosa similar...

Però en aquesta ocasió em semblava que també és interessant parlar una mica del que té de turment estimar, per què a vegades ens fa mal? És possible l’amor sense patiment? La por a aquest sofriment ens impedeix entregar-nos per complet a l’amor?

No pretenc fer un plantejament científic del què és l’amor ni crec que se’n pugui donar una definició exacta; però sembla que caldria començar convenint entre tots de què parlem quan parlem d’estimar. Molts autors diuen que hi ha diferents tipus d’amor, Lewis, per exemple, diu que hi ha 4: l’afectuós, l’amistós, l’eròtic i el caritatiu o compassiu, el més excels.

No sé què us sembla, però a mi se’m fa més fàcil entendre l’amor símplement com entrega, com un donar-se. I així com estimes una altra persona, a una causa o a tu mateix (autoestima), ens entreguem a un altre, ens donem a una causa o ens entreguem a nosaltres mateixos.

Aquesta podria ser una de les causes del patiment, que seria intrínseca a l’estimar si l’entenem com a entrega: jo quedo en mans de l’altre, em faig vulnerable perquè la meva felicitat ja no depèn només de mi. Sincerament no sé si es pot dominar l’amor o mesurar-ne la intensitat a voluntat, però sense entrar en aquell terrible taüt de l’egoisme de què ens parlava Lewis, aquest tipus de patiment l’evitaríem no fent que l’amor per l’altre sigui més gran que el que tens per tu mateix. I sospito que hi ha una etapa de la nostra vida en què aquesta màxima es fa especialment evident, en l’adolescència.

Ens fa patir també, sense dubte, el que li pugui passar al nostre ésser estimat. El mal que pateix qui estimem ens produeix un dolor molt especial, perquè el patim però hi ha una distància insalvable respecte del que podem fer-hi, certa impotència: voldríem evitar-li; però no ens passa a nosaltres. Si penso en quan em passa això amb les meves filles, crec que només puc dir: posa-hi confiança i més amor encara.

I em deixava pel final una de les causes de patiment que semblen més evidents: no ser correspost en l’amor. Podríes no ser correspost i tot i així estimar feliçment? Doncs aquí no vull perdre l’ocasió de citar una de les frases més boniques que mai he llegit:

“Si algú estima una flor de la qual només n’existeix un exemplar en milions i milions d’estrelles, amb això en té prou per ser feliç quan se les mira”, ANTOINE DE SAINT-EXUPÉRY