Hem de començar per saber si hi ha dependència emocional respecte la nostra parella, o quin tipus de relació tenim, com diu la paraula si ens trobem en un amor que no es basi en el respecte, que humilia i es degrada, és un amor tòxic, que fa baixar l'auto-estima de l'altra persona i l’empobreix. O per el contrari, ens sentim que amb aquest amor trèiem el millor de nosaltres mateixos.
 
Personalment, crec que el respecte és la premissa bàsica que ha de seure l'amor i les relacions humanes en general. Sense respecte i una mínima empatia amb l'altre pot no créixer res positiu entre dues persones, només el dolor i la incomprensió. La qüestió no hauria de ser "m'estima o no m'estima" sinó: "m’estimen com necessito que em m’estimin?" I en un nivell més profund: “m’estimo jo el suficient per ser capaç d'acollir el seu amor?”
 
Crec que aquí està el kit de la qüestió, recordant una frase de Crist que diu “estima al demés, igual que t’estimes a tu mateix”. Que no ens manca res, que dins nostre està tot. Ens sentim plens?
 
L’amor ha de ser entrega i afegiria, sense esperar a canvi, però a vegades pensem, si jo li he fet això, jo espero... punts suspensius, perquè esperem mil coses! I l’altre no les ha fa! Des de la seva ment, ha pensat fer-les d’una manera diferents de com suposaven, i ens sentim decebuts, infeliços, fins i tot potser que no ens estimen prou.
És un bon moment per preguntar-nos el que podem fer per canviar aquests sentiments.
 
També l’amor ha de ser de lliure elecció, no per no estar sols, sinó tot el contrari, sentir que estàs bé sol, però esculls estar amb ell, ja que amb ell és tot millor.
Mirant l’amor des de ser companys, sent un equip, caminar de costat, compartint.
No ens sentiríem millor sentint-nos lliures, sense sentir-nos criticats, sense sentir-nos jutjats?

Gemma Puig