"La sorra del desert és per al viatger fatigat el mateix que la conversa incessant per a l'amant del silenci." Dita persa
Us proposo plantejar aquest interrogant entent el silenci, l’”absència de so” també com una metàfora d’altres conceptes que crec que s’identifiquen força: buit, calma, presència, respecte, profunditat... En aquesta presentació intentaré explicar perquè penso que “Silenci” també és tot això i per què us volia preguntar si creieu que avui dia, en la nostra societat, al silenci no li deixem prou espai.
Us sentiu incòmodes dins l’ascensor en companyia d’un veí? Moltes vegades jo sí, i sabeu com se’m fa més fàcil la presència propera d’un desconegut? Parlant. Parlant del que sigui. El temps és un bon tema, per exemple. I quants tovallons de paper serieu capaços de retorçar i retorçar durant aquells silencis que es produeixien enmig d’un dinar amb un amic o amiga?
Semblaria, doncs, que el silenci té alguna relació amb la presència. M’explico: quan parlem ocupem bona  part de la nostra atenció en el propi acte de parlar. Crec que podríem dir que parlar ens transporta al lloc de les nostres pròpies paraules. El filòsof danès Søren Kierkegaard té una frase molt bonica que descriu el que jo us vull dir: “mentre es parla, n'hi ha prou que es digui una sola paraula i s'esborra l'instant; només en el silenci hi ha l'instant”. La paraula, el so, el soroll, doncs, ens serveix moltes vegades per esvaïr l’instant, l’instant en què sentim la presència incòmoda d’un altre...

Però el soroll ens servei també per esvaïr l’instant en què sentim la presència incòmoda de nosaltres mateixos. Perquè jo crec que sí, que certament a vegades estem incòmodes en la nostra propia presència i potser llavors recorrem a soroll, a la verborrea, a posar la música a tot volum, a envoltar-nos de gent que xerri i xerri del temps...

Fixeu-vos en aquelles botigues de grans centres comercials, plenes de persones disposades a deixar-nos diners en coses que no hem rumiat gaire si necessitem. Quanta música i a quin volum, oi? És literalment i metafòricament ensordidor. Jo em trobo que amb tant soroll em costa molt concentrar-me en prendre un decisió assenyada sobre el que estic a punt de comprar. I està clar que els propetaris de les botigues això ho saben molt bé. Malauradament, em sembla que també en altres espais es recorre al “soroll” (i no em refereixo a la música alta) per dificultar la presa de decicions personals.
I què me’n dieu de com canvia la percepció del temps i de l’espai, ja sigui en presència del silenci o del soroll? Com de llargs ens semblen els silencis quan esperem la resposta d’algú. O què gran se’ns fa casa nostra quan no sentim la veu de qui ens agradaria que ens fes companyia. Permetre a algú no parlar és respectar el seu silenci, el seu estar-en-ell-mateix, el seu moment de decisió personal. Rumi (el poeta, jurista, teòleg i místic sufí del segle XIII i d’orígen persa) també té aquesta preciosa frase: “vaig tancar la meva boca i et vaig parlar de centenars de silencioses maneres”. En quant a l’espai... no trobeu que el sileci és molt proper al buit? i no trobeu també que moltes vegades necessitem buidar, deixar anar, afluixar o bé, en un altre sentit, que necessitem sentir el buit per preparar-nos per a emplenar-lo d’allò que més necessitem? Crec que un frase de Francesc Torralba ens ilustra molt bé en això: “al principi no va ser la paraula, si no el silenci, i del silenci va sorgir la paraula amb sentit”.
Abans d’acabar aquest plantejament, em queda afegir que tinc força clar que no tot silenci, no tota absència de paraula o d’explicació, ni tot el buit ni tota la soledat són desitjables, em sembla obvi.  Però sí que us voldria preguntar si creieu que hem crescut entent la soledat, el buit, el no parlar, en el seu sentit més negatiu i ens hem oblidat massa sovint d’estar amb nosaltres mateixos, de desocupar-nos del món, d’atresorar els nostres pensaments per decidir si realment els vull compartir, de respectar els altres escoltant més que parlant, de viure l’instant, de sentir les nostres angoixes per comprendre què les cura,...
I la música... deixeu-me posar el punt i final mencionant la música a colació del silenci. Em sap molt greu no saber-ne prou per expresar amb la merescuda correcció com de meravellosos em semblen els silencis enmig del so per transportar-nos a tot un món de sentiments. Però sí he trobat un frase del genial John Cage, compositor revolucionari d’avantguarda que va dir en una entrevista:  “el so és acció, m’estimo l’acció! però no necessito el so per parlar amb mi mateix”.