La mort no és un fracàs, forma part de la vida. I la pèrdua d’un ésser estimat és una de les situacions més difícils que hem d’afrontar.

El temps sembla aturar-se entre un passat que no tornarà i un futur que no veiem. De vegades volem fugir, amagar-nos, tancar-nos a casa nostra i a dins nostre, i que el temps i el món s’aturi i contempli el nostre dolor…

Cap persona, cap paraula, cap gest no pot omplir el buit que ha deixat la persona que ja no està amb nosaltres, fins el punt que es fa difícil el fet mateix de viure…

Però el rellotge continua empenyent les hores, el calendari els dies… i hem de fer front a les demandes de l’entorn i a aquest repte en que s’ha convertit la vida. Comença, llavors, un procés únic i irrepetible on es posaran a prova les nostres capacitats i les d’aquells que queden. Comença el procés de dol, que és una resposta natural a la mort o ruptura d’un vincle afectiu.

Ja no som les mateixes persones que abans, ni la vida tampoc ho serà. Serà diferent: ni millor  ni pitjor; dependrà de com la mirem i allò que esdevingui en un camí plé de llums i ombres…

Però si ens aturem i allunyem una mica del nostre dolor, podem veure com encara hi han moltes coses de les que podem gaudir, moltes persones que ens estimen, i a qui estimar. El nostre mon de valors comença a transformar-se. I amb el temps, les coses es veuran diferent, en funció del que fem amb aquest temps. El dolor es transforma i la nostra mirada al món i al que ens envolten, també..

La darrera fase del procés de dol és el creixement o transformació, ja que podem arribar a tornar a mirar la vida de front, transformats ja que la desgràcia ens ha fet créixer com a persones, desenvolupar noves actituds i aptituds que desconeixíem dins nostre, i, sobretot,  recuperar el somriure del fons del nostre cor.
 
I la vida ens ensenya, un cop més, que hem d’aprofitar i gaudir intensament de cada moment que vivim i dels que encara hi són.. i no esperar a que falti algú més per lamentar-nos de tot allò que no hem fet o gaudit…  tot i que encara se’ns escapi alguna llàgrima, en moments de malenconia, d’aquella persona que ja no hi és,.