Voldria iniciar aquesta conversa convidant-vos a exercitar una mica l’honestedat amb nosaltres mateixos. Si us pregunten si creus que amb la parella cal compartir-ho tot, respons el mateix que si et pregunten si tu ho comparteixes tot amb la teva parella?
Pregunta’t què no comparteixes amb el teu company o companya i per què no ho fas i, sospito, ja tenim la conversa servida. Però una cosa és la conversa amable amb uns amics al voltant d’una taula com la del Punt de l’Interrogant i una altra cosa molt diferent, i més tractant-se d’amor i sentiments, és assumir honestament i de manera autèntica que el que vols per tu ho has de respectar en el teu company o companya. Si volguéssim posar-nos filosòfics, podríem dir que aquesta és una màxima moral, que també aplica a molt altres àmbits de la vida, i que ens confronta amb l’autenticitat, la coherència, el respecte i la reciprocitat.
Dedico unes línies d’aquest guió a la filosofia, en concret, a l’Imperatiu Categòric de Kant, que sona a una cosa molt grossa però que podríem simplificar en una regla d’or: “fes als altres el que t’agradaria que et fessin a tu” o “no vulguis pels altres el que no voldries per tu”. A aquesta conclusió arriba Kant quan es pregunta com vol ser tractat o com creu que volen ser tractats els altres. Ell es respon: voldria ser tractat amb respecte i crec que els altres volen ser tractats amb respecte.
Ara bé, com que estem parlant de relacions de parella, a mi m’agradaria més que tots aquests raonaments partissin no tant de raons com de sentiments.
Penso que la pulsió per compartir està en el centre mateix de l’estimació (igual cap a la parella que cap als fills, els amics...). Fins i tot crec que amb els amors platònics comparteixes coses importantíssimes: poses a disposició de l’estimat o l’estimada els teus pensaments, els teus desigs. A un amor platònic li dónes tota la teva il•lusió.
Així que l’amor ens empeny a compartir? Jo crec que sí, estimar ens empeny a entregar-nos i a voler l’altre. No és l’amor mateix una forma molt contundent de compartir?
Justament volia compartir amb vosaltres aquest punt de vista, que a més amor en la teva relació de parella, menys sentit té la pregunta. Si és parella, és compartir. Si hi ha amor, hi ha respecte i autenticitat. Si la relació està fermament basada en l’estimació, no falta reciprocitat.
Provem de dir-ho a l’inversa, hi ha amor si no hi ha respecte? És de parella una relació en la què no es comparteix?
Si ara estem pensant en com tenim nosaltres les relacions amb els nostres estimats, potser això que acabo de dir ens angoixa una mica: “no li vaig dir que anava a dinar amb el company de feina, vol dir que no me l’estimo?”, “no ens agrada la mateixa música ni el mateix cinema, som una mala parella?”.  Per desestressar-nos, jo diria: si te l’estimes, no cal que et plantegis quant i què has de compartir, ja ho estàs fent, ja estàs entregant el que és important en tu.
I si dubtes, si et sembla que el sentiment trontolla, sempre pots tornar a la moral i la filosofia i recuperar a Kant. A què han de respondre els nostres actes?, va seguir preguntant-se el filòsof. Ell va veure que ho podem respondre de dues maneres: els meus actes responen a què haig de fer per ser feliç? O els meus actes responen a què haig de fer per actuar correctament?.
Tant de bo actuar correctament ens fes sempre feliços i compartíssim sempre perquè volem.