Podem subsistir sense interrelacionar-nos? no parlo només de companyia, d’algú amb qui parlar o compartir un cafè o l’escala de veïns o l’oficina. Subsistiríem sense algun tipus d’organització per a la producció d’aliments, d’habitatges o sense algun tipus de sistema que tingui cura de la nostra salut, per exemple?
Encara més, per aquells que pensin que és possible, que hi ha persones que fan llargs retirs, ermitans que viuen sense cap contacte amb ningú... és que aquestes persones no han nascut del si d’una família o d’una nissaga que en algun moment ha format part d’un col•lectiu?  
Fins i tot més enllà d’aquests casos, en els què en un moment determinat decidim apartar-nos de la resta d’humans, sembla cert el que ens diu J.L. Berger al seu llibre Invitació a la sociologia.
 “La societat és anterior a la nostra existència, i ens sobreviurà. Ja hi era abans de nosaltres, i hi seguirà essent després de la nostra mort.”
Així que una manera d’entendre el fenomen individu – col•lectiu podria ser basant-ho en què les persones som per naturalesa éssers amb necessitats, sense la satisfacció de les quals no sobreviuríem.
També hi ha altres maneres d’entendre aquesta relació, més relacionades amb un naturalesa més profunda, podríem dir ontològica, que diu que no és només una qüestió de necessitat de menjar o d’abric, si no que el nostre ésser és de per si una part d’un Tot, que som el resultat de la realització d’alguna cosa més gran que nosaltres, com la fulla o la flor d’un gran arbre.
Si fins aquí hi estem més o menys d’acord, anem un pas més. Això ho he exposat per veure si tots entendríem que, com a persones, necessitem d’altres persones, que no viuríem en condicions si no visquéssim dins un col•lectiu. Però això, com es relaciona amb el bé comú? ...doncs ara farem el moviment al revés, hem anat de l’individu a la societat (pel cas, crec que podem dir-li també col•lectiu, cultura, comunitat,...), anem ara des del grup cap a la persona.
Posem-nos a nosaltres, com a éssers humans únics i particulars enmig d’allò que dèiem abans, en una reunió amb altres individus en què parlem de com produïm aliments, com construïm habitatges o com abordem els nostres problemes de salut.
Si vull tenir aliments a l’abast o una llar confortable, em caldrà posar-me d’acord i conjugar les meves necessitats amb la dels altres. És a dir, caldrà que ens entenguem sobre quin és la millor manera de resoldre la suma de necessitats, perquè jo defensaré les meves i el company les seves. La reunió serà un èxit si finalment el que haguem considerat que és bo entre tots, també ho sigui particularment per mi. I fixeu-vos que no estic dient “el que és bo per mi, que ho sigui pels altres” si no al contrari: “el què és bo per tothom que ho sigui també per mi”.
I en aquest matís em sembla que hi ha un aspecte molt important en la pregunta sobre el bé comú i l’individu: hem de reconèixer que jo et necessito a tu i tu a mi, per això posem una part de cadascú perquè tots dos hi guanyem. Si guanyem tos dos, guanyem cadascú de nosaltres. Si no som capaços de fer extensible el que considerem un bé perquè volem defensar només el nostre, acabarem perdent un bé molt més gran i acabarà mancant-nos el que més necessitem com a individus.
Fent aquests raonaments m’he adonat que hi ha molta dialèctica, vull dir que el discurs pot quadrar bastant (o això espero), però en la vida real molts tenim la sensació que vivim en un col•lectiu on allò que es considera un bé no ho és en absolut un bé per tothom. Està clar que el nostre sistema de producció (d’aliments, de roba, de medicines,...) és molt perjudicial per una grandíssima quantitat de persones que estan posant la seva vida i necessitats a la disposició del bé per uns altres i que a canvi oferim ben poca cosa, en comparació. I això per què és?
Com tot aquest tema que tenim sobre la taula, el perquè d’això que en podríem dir injustícia social és molt complex, és complex plantejar bé la qüestió i encara més la resposta; però em dóna que té a veure amb el poder, amb el poder d’un grup d'individus sobre el col•lectiu, de com l’exerceix i de com fa que el bé comú no sigui comú.

Per tant, per al plantejament de la nostra conversa, se m’acut posar sobre la taula una altra pregunta:
què podem fer com a individus per evitar el mal comú?

Arenys de Munt, 8 de febrer de 2015