Programa del 13/12/2011
Avui és el primer programa del mes de desembre i encetem nou tema. Concretament “Intel•ligència sexual i emocional”.
Els temes proposats pel punt de l’interrogant ja ho tenen això, que són polivalents, amplis, polièdrics i, sovint, críptics. Aquestes qualitats no són una llosa, una tara, ben al contrari, els dóna una dimensió i un joc que permet tota mena d’interrogants, que al capdavall és per on va aquest programa. Dit això, aquest s’emporta la palma. Si no farem la prova i a la gent del carrer ho preguntarem així, tal com raja: Creieu que la intel•ligència és una qualitat sexual o emocional.
Pronostico que hi haurà un ventall important de respostes que a nivell particular tindran el seu fil argumental però en conjunt faran una fila on no tocarem ni hores ni quarts. Jo em poso a la pell de qui rep la pregunta i, passat el desconcert inicial que em produiria, segurament començaria per articular alguna frase comodí que digués moltes coses i no n’acabés de dir cap en concret. El micròfon al davant imposa i no és cosa de badar ni quedar-se en blanc, però... què dius quan no entens què et pregunten i quan se suposa que ho hauries d’haver entès si no vols quedar com un babau?
D’aquí una estona sentirem la veu del carrer i comprovarem si tinc raó o, potser m’emporto una sorpresa i la gent respon amb aportacions de total lucidesa.
Si em centro en el títol del tema haig de partir del convenciment personal, en absolut d’expert, que la intel•ligència és una qualitat innata de cada individu, amb un acusat component hereditari i independent del nivell cultural de la persona. Una cosa és intel•ligència i una altra cultura.
També és una qualitat que ens diferencia dels altres animals. En els humans ha assolit el grau de l’excel•lència, en altres animals hi ha manifestacions de comportament més o menys intel•ligent (en dofins, gossos, primats...) però res d’assimilable al que pot desenvolupar l’espècie humana.
No hem de confondre la intel•ligència amb altres aptituds que se li assemblen en part. Per exemple ser llest no va unit biunívocament a ser intel•ligent. Sovint les dues qualitats conflueixen en el mateix individu però es pot ser llest com una guilla per sortir airós de situacions delicades tot i ser molt ximplet i, per contra, es pot ser molt intel•ligent i alhora càndid i beneit en grau superlatiu que te les engalten per tots els costats.
Tampoc és el mateix, com deia al principi, ser intel•ligent i ser culte. Una persona intel•ligent té més aptituds per assolir un nivell cultural elevat però res més que això, aptitud. Si ho assoleix o no, depèn de l’entorn en què es mou –un entorn que faciliti el grau de motivació– i, sobretot, de l’esforç que s’estigui disposat a esmerçar-hi.
Tornem al començament perquè al nom intel•ligència l’acompanyaven els adjectius sexual i emocional.
També aquí la qüestió és polièdrica i es pot enfocar de maneres diametralment oposades. Si amb sexual hem d’entendre el sentit purament animal i de procreació no hi ha res que vagi més separat de la intel•ligència perquè motivat pel sexe es pot tenir el comportament més descordat i, si això no és prou, al regne animal el mascle que s’imposa i transmet els seus gens és el més fort, no necessàriament el més intel•ligent. Ara, si per sexual entenem home i dona, que suposo que és com ho hem d’agafar, no està clar que hi hagi diferències significatives, malgrat que la llegenda urbana atribueix a la dona un grau d’intel•ligència (en un sentit més aviat sibil•lí) superior al de l’home. Podria ser així però no hi ha res concloent. De fet la majoria de científics i personatges que han destacat com a intel•ligents són homes, però això no vol dir res perquè el context social i laboral en què s’ha mogut la dona sovint li ha resultat desfavorable.
En els alumnes que tinc al davant cada dia i entre aquells que destaquen, potser hi ha més noies que nois, però tampoc això no és una prova concloent. Sovint les noies són més meticuloses i endreçades que els nois i això potencia la manifestació de la qualitat d’intel•ligents.
Respecte al terme emocional opino que per una banda aquell artista que ha cercat l’expressió més sublim de la bellesa i que l’ha portat a pintar un quadre magnífic, o a escriure un poema capaç d’emocionar a qui el llegeix, o a compondre una música que extasia a qui l’escolta... tot això són resultats possibles perquè una emoció ha estat el desencadenant d’una manifestació intel•ligent. Tanmateix, per una altra banda, en les situacions més quotidianes i prosaiques que res tenen a veure amb les manifestacions artístiques d’abans, aquí més aviat veig una clara oposició entre una actuació intel•ligent i una actuació emocional. Si ens deixem portar per les emocions i sense una reflexió intel•ligent prèvia, potser l’encertem però alguna cosa em diu que tenim molts més números per anar de peus a la galleda.