La resposta és SI i NO; és afirmativa quan trenca la comunicació entre els que estan connectats i els que no, el que s’ha vingut a denominar la “bretxa digital”, val a dir que sovint  és el partidari del no qui opta conscientment per no estar-hi.

Per tant, podríem parlar d’un “aïllament” conscient.

Ara parlem del fals aïllament, la percepció que des de fora tenen molts pares i mares de família de que els seus fills estan aïllats del mon per la quantitat d’hores que passen davant de l’ordinador.

Fa anys, estar davant de l’ordinador era una acte eminentment solitari, no existia internet, avui no entenem un ordinador sense connexió a internet, ha esdevingut un autèntic mitjà de comunicació, com ho ha estat el telèfon.  De fet, és una de les més poderoses eines de relació social.

Els xats, emails, facebook, etc.. constitueixen una manera mai vista d’estar en contacte tant amb persones del nostre entorn, com persones llunyanes, que potser no coneixerem mai de forma presencial.

En molts casos, especialment amb persones molt tímides, l’anonimat de l’ordinador ha facilitat que aquestes persones amb dificultats per comunicar-se cara a cara, han pogut donar el primer pas, perdre la por a la comunicació amb altres persones, cosa que no haurien pogut fer d’altre manera. Tot el contrari del concepte aïlar, internet sobre tot connecta a les persones i qui no ho fa és per decisió pròpia i explícita.

Més aviat el problema que comencem a endevinar és la pèrdua de privacitat, però aquest és un altre tema.

Per terminar, una reflexió: existeix el perill d’aïllament entre pares i fills, si els primers no volen entrar en el mon digital, però si es té interès, aquest perill és una extraordinària oportunitat per compartir experiències que son transversals a les generacions i si estem al costat dels nostres fills quan naveguen, els hi podem ensenyar moltes coses i també en podem aprendre moltes d’ells; convertim l’amenaça en oportunitat, només depèn de nosaltres.