Els pobles prehistòrics indoeuropeus usaven l'arrel -skand per formar paraules com "saltar", "escalar" i en la nostra llengua va donar origen a ascendir, descendir, ascensor, escala i transcendència, entre moltes altres.
Els indoeuropeus varen compondre amb -skand i el sufix -al amb la paraula skandol, que significa "obstacle", "dificultat", que va traspassar al grec com skandalon ("obstacle, amb el sentit de "trampa per fer caure a algú"). El llatí tardà el va recollir amb la denotació d'"escandol", fins arribar a la paraula amb la forma actual.

L'escàndol doncs ens evoca a un salt, a un salt cap a quelcom il•legal amb la visió més oberta de la paraula. Però la paraula escàndol també ens evoca a lo social, un escàndol sempre inclou a la societat, com a jutja. Per exemple una il•legalitat que no transcendeixi a lo social no és escàndol perquè no es sap.
És una il•legalitat que al transcendir al judici social es transforma en escàndol. Quines característiques té aquest escàndol? ha de tenir un grau de morbo i és una visió subjectiva,  ja que segurament hi ha persones que ho contemplen com a tal i n'hi ha que no. Ho millor dit, hi ha persones morboses, que situen la il•legalitat en l'espectacle (entès com a qui mira i gaudeix fent-ho) i llavors tenim l'escàndol i n'hi ha que no hi afegeixen aquest gaudi sinó que es queden per exemple amb la indignació i la condemna.
Com la cançó d'en Raphael "Escándalo" que reflexa aquesta situació transformant la qüestió en show. També n'hi ha que en fan negoci, per exemple amb els programes que inciten a les passions  baixes fent escàndol de qualsevol cosa. Té a veure amb el crit, amb la mirada jutjosa, amb el  morbo, amb el show.
Però, més enllà d'aquesta concepció s'ha de tenir en compte l'altra cantó de la moneda, doncs un escàndol ens parla d'il•legalitats que si ens afecten en lo social s'ha de jutjar i condemnar. Millet, Urdangarin, Rumasa i altres escàndols socials de persones que es tornen personatges públics per l'excessiu dels seus actes. En una societat autènticament democràtica aquestes il•legalitats, aquests escàndols s'han de processar per poder seguir en una civilització possible, i d'aquí la funció de la justícia. No hi ha d'haver contemplacions pels delinqüents encara que lamentablement massa sovint  hi ha sobretot si venen d'un lloc i no d'un altre, si formen part del poder o no, certa transigència.
Per altra banda hi ha una certa admiració per aquestes persones, hi ha llibres, etc...
Jo estic per no deixar passar ni un pel d'aquests excessos, no hi ha dret que alguns es pixin davant de la cara dels que volen ser honestos. Una certa disciplina, doncs si, no està malament. El sentit de la justícia que sempre té l'origen en la subjectivitat, un cert sentiment de pertinença en alguna societat, tot això és necessari.
L'últim escàndol que ens està afectant a tots és la crisi. La crisi que ha escandalitzat a alguns per les raons del seu origen però que tampoc ha provocat gaires canvis reals, s'ha seguit engreixant el poder del mercat i cada cop estem pitjor, no?
Freud en el malestar de la cultura diu que em de donar alguna cosa de nosaltres al món per què la civilització pugui continuar, els que han provocat aquests escàndols econòmics en comptes de donar han volgut rebre injustament del món.

També tenim els escàndols d'altre indole que formen part de la premsa groga. Tenen a veure sobretot amb el sexe i amb transgressions al bon veure. Amb aquests escàndols es fa negoci i fins i tot s'alimenten i s'inventen, tot un show.
També hi ha els escàndols de baixa volada en els pobles i barris que són aquells que corren en un boca orella per aquells més avançats en aquest art del fer rum-rum.
I és que l'escàndol fascina en alguns casos i pot ser una manera de viure d'alimentar-se del que passa, d'aquell i de l'altre del MIRA que ha fet o ha dit o li ha passat!