La benevolència o compassió es un sentiment que ens dona empatia cap els demés, ens permet entendre’ls i perdonar. Es un sentiment que surt des del cor.
Però el pas de la benevolència a la complaença es tan just, la línia que els separa es molt fina;  Es tan fàcil amagar sota la benevolència el mimar o consentir.

I si ens ho mirem be, detingudament, fem be quan consentim a les persones que estimem?. La meva mare em deia de petita “qui de debò t’estima et farà plorar”, perquè qui realment et vol bé, t’avisa quan alguna cosa no està correcte, jo penso que es així com actuen els bons pares i els bons amics.

Juguen molts factors, ja que hi ha moltes persones que no accepten una crítica i s’ho prenen malament quan els avises d’alguna cosa. Per contra estem preparats per actuar de forma correcte i afrontar el rebuig d’un amic o parent quan se li diu el què no volen sentir?

Complaure o consentir a nivell educatiu es greu, per l’observador del fet pot semblar que s’eludeixin responsabilitats i que es “passa”. I quines conseqüències porta això?
Ben mirat, la societat que vivim no es un reflex d’aquesta falsa benevolència? Ho consentim tot, consentim la corrupció, consentim que hi ha persones que es morin per falta de medicaments, consentim que no hi hagi diners per la cura dels nostres grans, clar com que es normal que s’actuï així i els polítics només pensin en omplir-se les butxaques en vers de pensar pel poble?

Comencem en complaure a l’individuo, els fills i filles dins l’entorn familiar i acabem amb una societat psicòpata i corrupta. Es així com ha succeït?. Com que ho hem normalitzat tot ja no ens queixem de res.

I un cop l’arbre ja esta torçat, com el podem adreçar? Hi ha solució? Podem parlar del fill que s’ha fet gran, de l’amic que s’ha distanciat o de la societat corrupta. Hi ha remei?

A tú què t’agrada, la benevolència o la complaença? Acceptes crítiques?



Montserrat Masvidal
Graduada en Relacions Laborals
Assessora en Igualtat