Vull aclarir aquesta estranya pregunta abans que res... l’esperança de què?, la solidaritat de qui?...

Se m’acudia proposar-vos parlar de la solidaritat com a esperança en el context socioeconòmic actual i posar sobre la taula una conversa sobre la transformació cultural i del nostre ventall de valors que ens plateja la crisi. Una crisi que ja molts tenim molt clar que no és ni de bon tros només econòmica.

També crec que comencem a veure que crisi no és sinònim exclusivament de desastre, més aviat vol dir transformació, revolució per renéixer. Sense dubte les transformacions i les revolucions són doloroses, aquí està justament el que patim aquests dies: mancances bàsiques, fam, desatencions, desnonaments... se’ns desequilibren pilars bàsics: la política, les finances,... l’estat del benestar, en resum. Però al que voldria aquí apuntar és al bri de llum que també es pot veure i que també forma part de la crisi: la solidaritat que es manifesta en gests i actituds diaris dels nostres veïns, dels ciutadans entre nosaltres, entre les famílies... i voldria proposar-vos de parlar si aquests gests solidaris són l’esperança de per on ressorgirem d’aquesta crisi cultural, vital...

El fet concret que em va fer pensar en aquesta idea és que vaig saber d’una senyora gran que vivia sola amb una pensió tan baixa que era insignificant. Una senyora gran que, com molts, passen fred a l’hivern, s’alimenten poc, estan poc assistits en les seves necessitats.... però que malgrat tot això, portava llet cada dia a casa dels seus veïns que són una parella jove sense feina i sense els recursos mínims i que tenien un bebè petitó. Portava la miqueta de llet que podia pel bebè dels seus veïns!

I de seguida vaig pensar: quantes persones ho estan fent això avui dia? No només portar llet, és clar, vull dir estendre la mà a qui ho necessita, malgrat que les circumstàncies són molt difícils per a tots, malgrat la pròpia mancança, quantes persones estan oferint el poc que tenen perquè els sembla que el del costat està pitjor. I quantes persones ho estan necessitant?... I aquí se’m disparaven les preguntes... això no és nou en absolut, és evident. I és el dia a dia en altres indrets del món molt més intensament que nosaltres, els europeus. Però és que ara em sembla que és la lliçó que hem d’aprendre aquí i que és la clau de la solució als conflictes que ens han dut a la crisi en què estem: pensar en els altres, oferir la nostra mà, compartir els recursos necessaris, veure més enllà de la nostra pròpia necessitat.

Si portem aquesta idea del pla personal a l’àmbit socioeconòmic, a mi em sembla que aquesta idea de solidaritat és la que hi ha al darrere de noves fórmules que són l’esperança del que comencem a dir “la nova economia”, com ho són el micromecenatge, l’auge del cooperativisme, el co-working,... moltes pràctiques que tenen la seva arrel en l’època en què érem més comunitaris, en què la solidaritat era molt més vigent, però ara renovades perquè estem en el segle XXI i perquè comencem a veure que ens hem de tornar a mirar més a la cara els uns als altres i menys al nostre propi melic.... que és el que en ha dut a aquesta situació.

Bé, en definitiva, això és el que volia suggerir-vos amb aquesta pregunta: teniu la sensació de què torna renovada aquesta solidaritat? També penseu que és el que ens estirarà per treure’ns del fang? O potser no ha deixat de ser-hi mai? Hem de ser solidaris com a un deure social o perquè això ens fa ser més persones i ens completa com a individus? Darrere la solidaritat hi ha l’amor per l’altre, la necessitat de sentir-se útil, les dues coses? .... què més ens cal?