M’afanyo a dir-vos d’entrada que tinc dubtes sobre el sentit de la frase. Vull dir que estrictament passar per les etapes de la vida no és cap repte ni és res que ens puguem posar o no posar. És quelcom que forma part de la nostra naturalesa en tant que éssers vius.
El que sí és un repte és el “com”. El com passem per les etapes de la vida sí que té a veure amb el deure o la responsabilitat. Com creixem, com evolucionem, com ens preparem per la mort, com ens preparen per néixer i quina és la nostra actitud davant la voluntat o davant la capacitat o la incapacitat de reproduir-nos sí que són reptes.
Explicat aquest matís sobre el títol, proposo aprofitar el plantejament, que està molt orientat a la biologia més bàsica per reivindicar l’humilitat, l’humilitat com a humans. M’explico:
Els humans som capaços de fer molt més que simplement satisfer les necessitats bàsiques per poder complir amb les etapes vitals com ho fa qualsevol altre ésser viu. Els humans, sense anar més lluny, a més d’alimentar-nos i dormir, fem programes de ràdio, per exemple. Les persones encara anem molt més enllà, som capaços de privar-nos de l’aliment per reivindicar una idea, podem donar la nostra vida per un altre... podem rebel•lar-nos contra la nostra naturalesa animal per idees o per realitats com l’amor, la compassió, la dignitat...
L’amor, la dignitat, la compassió,... són tan presents en la nostra vida com la necessitat de descansar, d’alimentar-nos, com el fet què creixo i em faig gran o que moriré. I estic segur que a tots els que estem aquí i els que ens escolten ens semblen fets importantíssims i volem treballar i créixer també en l’amor, en la bondat, en la tendresa... evolucionar més enllà de la materialitat i la biologia bàsica. Jo també sóc d’aquest parer, això ens fa realment humans; però vull posar un apunt d’humilitat per retornar al valor autèntic de la naturalitat, la senzillesa de la vida, de l’alè vital.
Proposo que aprofitem la primavera per observar l’explosió de la Vida. Mirem amb atenció com s’obre una flor al matí i un insecte s’hi posa... és ben senzill, no té més càrrega que la de seguir el seu camí, sense judici, només està present allà davant nostre seguint el seu camí sense cap càrrega, sense qüestionar-s’ho, sense fer d’això un problema.
Crec de debò que necessitem adoptar aquesta actitud de tant en tant. Una mica com quan parlàvem de l’acceptació (que no resignació), doncs ara proposar-nos l’accepació de la nostra part animal, d’allò tant senzill com que som ni més ni menys que éssers vius. Proposo quedar-nos en allò senzill i pur de la Vida i la Naturalesa per posar-nos en el nostre lloc i evitar que allò més excels que tenim els humans es torni més arrogància més que no pas virtut.
Cito una frase que justament he conegut mentre escrivia aquestes línies per si ens pot ajudar com a mantra en moments en què ens anem massa enllà i ens enredem: “puede que la máxima aspiración del ser humano sea sobrevirse 24 horas” (A Life in a Day, Anita Noire via Tumblr.com)
Així doncs,
- El nostre propòsit és complir amb les etapes de la vida?
- No és un propòsit. Ho farem tant si volem com si no. Vivim-ho amb l’humilitat suficient com per no deixar de ser Éssers i Humans.