On rau l’autoritat?
La paraula autoritat prové del llatí «auctoritas», que a la Wikipèdia es defineix d’aquesta manera ...
«En Dret romà s'entén per auctoritas una certa legitimació socialment reconeguda, que procedeix d'un saber i que s'atorga a una sèrie de ciutadans. Ostenta la auctoritas aquella personalitat o institució, que té capacitat moral per emetre una opinió qualificada sobre una decisió. Tot i que aquesta decisió no és vinculant legalment, ni pot ser imposada, té un valor d'índole moral molt forta.»
També trobem com a definició de la paraula moderna «autoritat», la següent:
Autoritat
és el que des del punt de vista de l'Estat , pot ser considerat com la
força exercida per
una persona legitimada per una institució, conformi a unes funcions que
li són generalment reconegudes. En aquest sentit quan una persona té
autoritat es dedueix que té aptitud per a manar (o imposar
el seu punt de vista o fer-se respectar). Així, quan l'individu té «la»
autoritat o si es volgués aquesta, s'està autoritzada a actuar, a
exercir un determinat poder.
Deu ser per aquesta diferència de definició de la paraula moderna envers l’original, que trobem
aquest comentari:El
terme és en realitat intraduïble, i la paraula moderna "autoritat" a
penes és una ombra del veritable significat de la paraula llatina.
Per als romans l’autoritat rau en la capacitat moral de la persona, la definició moderna es queda amb la legitimació
atorgada per una institució o grup.
Tenim, doncs, dos tipus d’autoritat: l’atorgada i la merescuda, aquella que dimana del reconeixement tàcit
dels altres.
En el terreny quotidià podem trobar directius d’empresa que tenen autoritat atorgada, com a conseqüència
del càrrec professional, però molt qüestionats per el personal subordinat, és a dir els hi manca el que ara diem «lideratge».
També trobem aquesta dicotomia en l’àmbit polític, persones que tenen autoritat legal en
funció del seu càrrec, però molt poca autoritat moral.I és que, l’autoritat autèntica s’ha de guanyar.
Sovint
sentim comentar que els nostres joves no respecten l’autoritat i aquest
problema té a veure amb
el doble sentit (original i modern) de la paraula. Els joves per
definició han de qüestionar l’autoritat (atorgada), però necessiten
tenir un referent clar, una autoritat moral.
Al qüestionar l’autoritat (formal) ens hem carregat sense voler l’autoritat moral, la pauta, la referència
que tots necessitem per créixer com a persones.
Avui
dia, hem resolt aquest conflicte etimològic inventant o re-inventant el
concepte de lideratge, alhora
que veiem la tendència a etiquetar de «líders» a persones que
simplement són autoritats legals, tornem a tancar el cercle viciós.
Hem de recuperar el concepte d’autoritat en la seva accepció original, aquesta Societat ho necessita.
In : Educació
Tags: convivència educació moral
blog comments powered by Disqus