Voldria plantejar en aquesta taula un interrogant que darrerament m’assalta sovint. Us faig cinc-cèntims del context en el que se'm produeix el dubte i ben segur que veureu cap on voldria anar...

Un amic o amiga m’explica la seva situació actual: a casa estan tots sense feina, a punt d’acabar el subsidi d’atur, amb fills petits i avis al seu càrrec, poden perdre la casa... O bé és un amic o amiga al que han detectat una malaltia greu... O et trobes davant la ràdio o la televisió assabentant-te d’un enèsim cicló que ha arrasat amb les vides de milers de persones... T’estàs trobant cara a cara amb els efectes més cruels de la realitat davant d’algú que pateix i vols fer alguna cosa per ell. Vols animar aquest amic o amiga, vols ser un bon company, un bon ciutadà... Vols dir-li alguna cosa que li doni forces per seguir endavant; però la realitat que t’està explicant i el dolor que expressa fa ridícules qualssevol paraula que puguis pronunciar.

Busques paraules de consol, vols dir-li que estàs segur que se’n sortirà o que sabrà sobreposar-se, vols fer-li saber que tu sí veus un esperança més enllà del forat en que se sent en aquests moments... però com dir-li sense que senti que menystens el què li succeeix? Fins i tot, escoltant-lo, arribo a un punt en què m’assalta el dubte: estic sent imprudentment innocent? I aquesta és la qüestió que us voldria proposar:

L’optimisme és frívol o naïf? Com ens apropem amb actituds positives a algú que pateix adversitats de la vida?

Quan l’actualitat ens ensenya coses cruels: guerres, pobresa, injustícies, de tota mena i tant lluny de casa nostra com també a prop, què ens legitima per ser positius? És dir, què hi ha de real en una visió positiva de les coses. Ho dic perquè moltes vegades les desgràcies ens les argument molt bé amb fets ben contundents... aleshores, amb quins fets argumentem l’esperança?

Intueixo algunes pistes: per una banda, en general solem ressaltar de seguida allò negatiu, però  practiquem molt poc la lloança del que ens fa bé, és bo o ens està bé. No ho destaquem, ho donem per fet, però hi és. Hi és i no ho gaudim. Tendim a fer llargues llistes del que ens manca; però no practiquem gaire les llistes del que tenim.

Gairebé sempre encara podríem trobar refugi  o cert descans en algun fet positiu de la nostra vida: una abraçada, un somriure, una mirada de respecte... No és poca cosa, atorguem-li també la força que té i permetem-nos uns minuts de descans en l’escalfor que ens proporcionen.

Per altra banda, no crec que ser optimista sigui negar la realitat, (o en qualsevol cas, negar-la més que el que fan els pessimistes negant l’altra cara de la moneda). Ser optimista és abordar la realitat amb un altra mirada. Això ens portaria a dir que és una qüestió d’actitud i em recorda una frase que he llegit fa poc:  “no oblidis tenir visió perifèrica”, és a dir: aixeca el cap i mira-t’ho per sobre! Canviar de perspectiva ens permet col•locar el moment en un context diferent o més ampli.

Perquè, com he sentit a dir també fa pocs dies: “Així com tinc cames però no sóc les meves cames, tinc preocupacions, però jo no sóc les meves preocupacions”.

Així doncs, d’on triem la força per mirar en positiu? Què  fa que un optimista sigui savi? Jo crec que tots els matisos de l’optimisme, dels que m’agradaria parlar avui: la Resiliència, l’Esperança, l’Il•lusió, l’Entusiasme...

Els mals moments ens aclaparen i no és en absolut qüestió de negar-los; però això no treu que sigui veritat que encara poguem tenir alguns petits bons moments i que nosaltres som més enllà d’allò que ens passa.

I tornant a la situació que us explicava al començament, també crec que els amics no poden fer gaire cosa per animar-te a tu si no ets tu qui cultives aquestes actituds.

Per acabar aquest plantejament, vull afegir:

molt amor i molt respecte pel patiment i el dolor i que això vagi sempre per davant.

Si malgrat tot trobes insignificant qualsevol paraula pel teu amic amb dificultats; transmet-li el teu amor i respecte amb un gest o una mirada, li hauràs donat al menys uns minuts de descans.