Aquesta pregunta així formulada té un punt de retòrica, doncs dins ella hi ha una afirmació implícita. L’asseveració de que tenim evidència de l’existència de la corrupció. Sabem de l’existència dels casos de corrupció que s’han denunciat, jutjat o dels que estan en tràmit de resolució. I dels que s’han desestimat.

Però a part d’això, que sabem pels mitjans de comunicació, tots intuïm que n’hi ha molta més de corrupció. Que la que es veu només deu representar la punta de l’iceberg. Que a sota, estem segurs, que n’hi ha molta més. ¿I que hi podem fer? Aquest és la pregunta que avui ens ha portat aquí. D’entrada no és fàcil tenir una actitud clara. A més a més, vol molt d’esforç i coratge.

Tots tenim clar que la corrupció, en diferents escales, existeix a tot arreu i a tots nivells. I des de sempre. El tema és fins quin punt la podem tolerar. Per descomptat que la que més indigna és la corrupció política i la de gran escala. És la corrupció d’aquells que fan servir el seu càrrec i/o poder per apropiar-se de diners o bens públics en benefici propi. És la més execrable i repugnat. I la que a les postres crea  desafecció política.
I no només existeix la individual. Hi a la col•lectiva, la de les xarxes, més o menys legals, i més o menys estructurades, fins arribar a les màfies.

I ara, submergits en la profunda crisi econòmica, tot això dol molt més. Són moltes les persones que la pateixen d’una forma crua i angoixat. Els que estan a l’atur de fa temps, els hipotecats que perden la vivenda i continuen ofegats, o els joves sense esperança de perspectives de futur. I mentrestant d’altres, els poderosos, els rics, continuen navegant en l’abundància i podríem dir que se n’aprofiten de les crisis.

Tanmateix no sols ens poden aturar en la corrupció política, sinó que també hem de reparar en la dels poders fàctics, especialment la banca, que, sense cap ètica ni escrúpols, actua en connivència amb el poder polític. I amb els nostres impostos. O d’alguns alts funcionaris, gerents o alts càrrecs, també de multinacionals. Uns i altres es tapem mútuament les vergonyes.
I això, repeteixo, en època de forta crisi això és doblement injust, cruel i denunciable.

Heus aquí, doncs el quid de la qüestió. Si tot això ho tenim tan clar,...¿per què no ho denunciem més?
En un estat democràtic sembla que és molt més factible. I no només factible. Hi tenim dret... i l’obligació!
Segurament la resposta davant tanta inhibició la podríem trobar en una sensació de impotència o en pensar que no serveix per res. Pensant així a priori, resultem ser encara més d’impotents. Ens donem per derrotats d’antuvi.

Des del punt de vista de l’ètica i més en general, podríem dir que la corrupció té molt a veure en una degeneració d’actituds de les persones, esdevenint més que insolidàries. Hi ha que diu, que de corruptes en som tots, a petita escala i en potència. Jo no comparteixo aquesta afirmació, que al cap i a la fi i en castellà diu: “el ladrón cree que todos son de su condición”

La corrupció política és una realitat arreu i de sempre. Afortunadament, penso, no generalitzada. Més faltaria. Però la que hi ha fa molt mal i cal combatre-la amb tots els argument, proves i  eines. Que en tenim algunes, a saber: mitjans de comunicació, síndics, fiscalies,...