Us proposo, com sempre, matisar i capgirar la pregunta per a què, en el camí del matís, ens anem trobant amb diverses qüestions que us proposo reflexionar.
Voldria, pas a pas, anar del “per què tendim a culpabilitzar els altres?” al “per què no demanar que ells també es responsabilitzin?”.

Crec que amb el primer que ens topem és amb el gran tema de la diferència entre culpa i responsabilitat.

Culpa és un estat emocional que sorgeix de la percepció que hem fet alguna cosa indeguda, ens hem saltat una norma o hem fet el que no havíem de fer i ens sentim malament. Hi esteu d’acord? Ens podem arribar a sentir molt malament per no haver estat a l'altura d’un deure, que al capdevall ens imposat nosaltres. La nostra autoestima es veu afectada i si no ens posem mans a l’obra, podríem arrossegar aquest sentiment molt lluny i fer-lo molt pesat, fins al punt que ens podria impedir una vida sana i equilibrada.

Així doncs, és indubtable que cal aturar l’espiral d’autodevaluació d’un mateix, cal no perdre’ns ens les angoixes, en les tristeses, en la incomoditat de viure en un mateix per no haver estat prou bo. Ningú més pot posar el fre per tu als sentiments negatius cap a tu mateix per haver defallit davant un principi o no haver estat capaç en alguna situació...

...bé, a no ser que traslladis fora de tu aquests sentiments aferran-te a la idea que no has estat tu. Per què això passa, amics, molt sovint ens passa, reconeixem-ho. El dolor pot ser massa fort, la inseguretat que ens produeix pot ser massa feixuga i aleshores sorgeix un detall, una idea ...i l’enganxem al vol per allunyar-nos i expulsar sense haver-los solucionat aquests sentiments. Ho fem mitjançant aquelles conegudíssimes frases que comencen per: “és que tu ...!”, “però tu també...!”, “Tu també haguessis pogut...!”

És a dir, volem veure en el altres motius suficients per a carregar-los de tots els sentiments negatius que jo m’he fabricat cap a mi mateix.... i ja som al cap del carrer! Tots plegats ben envoltats de mals sentiments i, el que és pitjor, sense atendre justament què era allò que tan malament he fet, per què, i què puc fer perquè no em torni a passar.

Passem doncs a la Responsabilitat. La responsabilitat és aquell fre que necessitem. Es tracta de reconèixer els fets, reconèixer en quina part he estat l’actor/a en aquests fets i adoptar davant això un actitud constructiva. Ep! Però cal abans que res saber una cosa que tal vegada no sabies quan t’has sentit culpable: que ningú és perfecte! Els que tendim a la culpa massa sovint hem de treballar la idea de què podem fallar, de què a vegades ens imposem normes inabastables per un humà mitjà com som nosaltres.... cal treballar tal vegada l’arrogància de creure’ns perfectes o pot ser el sentit i l’adequació de determinades normes, o prejudicis, o imperatius massa estrictes,...

Hi ha tota una feina prèvia a la culpa i la responsabilitat per a clarificar la nostra percepció i arribar amb eines suficients als entrebancs habituals de la vida. Recordem, però, que dels sentiments no ens podem desempallegar i tampoc es tracta de ser insensibles davant una situació no volguda; però sí es tracta de posar-ho al seu lloc just, de què no ens paralitzi i de què ens permeti agafar les regnes de la situació, veure-hi amb suficient claredat i continuar endavant mirant de no repetir el mateix mal camí. Fàcil de dir, oi?!

I aquí, arribats a aquest punt en què has aconseguit prou serenor i claredat per avaluar els fets, entendre què ha passat, saber on ets tu i qüestionar la situació, aquí, que és quan tens suficient control sobre el sentiment i intentes no boicotejar la teva autoestima, aquí és on pots col·locar, si és el cas, als altres. Així sí, amb actitud constructiva i respectuosa, responsable, pots demanar si hi ha també responsabilitat fora i pots demanar ajuda per portar aquest pes si és així. És des d’aquí que podem parlar en plural: podem encarregar-nos de portar cadascú de nosaltres la nostra part.

Ho dic també perquè si no podria ser que quedessin moltes situacions injustes orfes de responsables i per tant que qui pot no s’estigui fent càrrec de pensar en un futur millor per aquella situació. Us convido a pensar en això també col·lectivament, com a societat, com a poble, com a generació... en perspectiva cobra tot un altre sentit, oi?