Potser darrerament heu tingut ocasió d’haver d’anar a una sala d’urgències d’un hospital. Allà trobem moltes persones que, amb diferents malestars, no poden continuar la seva vida i necessiten de l’atenció d’un metge per guarir el seu patiment.

Els hospitals han organitzat la seva atenció als serveis d’urgències amb protocols que ordenen la gravetat de les situacions. A las sales d’espera dels hospitals ningú protesta si ha d’esperar; tothom entén que algú amb més gravetat que ell està sent atès en aquell moment. Si algú protesta, deixant-se portar per la seva angoixa, ningú diu res. Tothom entén i tothom sap que diferents persones suporten millor i pitjor aquestes situacions.

Però que és realment urgent, salvant les situacions clíniques ja descrites.

Vull cridar l’atenció sobre aquells patiments humans que afecten l’ànima.

Tots, en un moment o altre, hem rebut la trucada d’un amic que es trobava en una situació de necessitat urgent d’alguna cosa. En aquest moments trobem que aquest amic ha trencat els lligams amb el seu propi espai simbòlic, una situació se li ha presantificat com desbordant i l’angoixa ha envaït el seu cos. No pot reconduir la situació. L’amic ens reclama acolliment i constrenyiment en poder acollir-lo.

Totes les intervencions recomanades per tractar els patiments de l’ànima recomanen la calma, la paciència, la tranquil·litat i la pausa. Orienten la seva intervenció amb l’ajut que podem prestar a l’altre perquè el seu estat torni a ser de calma.

La qüestió que ens fa interrogant és el com l’ajudem.

Ens cal treballar pausadament per poder produir un efecte subjectiu.

El podem ajudar a localitzar la seva angoixa i a re-introduir les paraules, els detalls, que procuraran una continuïtat davant la interrupció produïda per la cosa que provoca l’angoixa.

Aquestes urgències de l’anima les podem anomenar urgències subjectives i són la majoria de les situacions urgents que ens trobem en el dia a dia.

Cada dia podem observar un grapat d’aquestes situacions. La presa amb la que anem a treballar o a resoldre un tema administratiu a l’ajuntament o a la oficina dels serveis de llum i aigua, fa que visquem en constant urgència o envoltats d’ella. La presa és parenta de la urgència.

Podríem pensar un dia sense preses? Anar amb més pausa podria estalviar-nos alguns mals de cap i algunes urgències, que pot ser no ho són?