Programa del 4 de novembre de 2014
Etimològicament, el mot “imatge” prové del llatí “Imago” que a l’Antiga Roma ja era un terme especial que s’usava per designar una màscara de cera en forma de retrat amb la qual els morts eren exposats en el Fòrum Romà.
Si indaguem en el món de la psicologia clínica, trobem que “Imago” és un concepte que va ser emprat per primer cop per Carl G. Jung per tal de designar la imatge interna, és a dir,  aquella representació d’una persona determinada que la majoria de les vegades és inconscient.
Segons l’Institut d’estudis catalans, “imatge” és una cosa que en representa exactament una altra i, per extensió, la utilitzem quan volem dir que algú és la imatge d’algú altre, generalment un parent, com per exemple quan diem “és igual al seu pare o és pastat a l’àvia”.
Abans d’abordar l’interrogant d’avui voldria fer-vos esment d’un llibre, que segurament a molts de vosaltres no us serà del tot desconegut, “El caballero de la armadura oxidada” de Robert Fisher que se’ns dubte us oferirà una interessant visió de la qüestió que en aquest programa plantegem.
Permeteu-me també que comparteixi amb vosaltres un parell de frases que il•lustren el tema que avui tractarem, una de la Marina Fernández Estacio, “tu lenguaje corporal determina la imagen que los demás tienen de ti” i una altra d’anònima, “La imagen que proyectamos hacia los demás, depende de lo que pensamos de nosotros mismos”.

Dit això, “qui construeix la imatge que tenim de nosaltres mateixos?”

Categòricament, la nostra imatge la construïm nosaltres mateixos tot i que, en diverses ocasions, però, l’alterem des de la inconsciència o de manera involuntària. Si partim doncs d’aquesta premisa potser l’interrogant a formular seria “si la imatge que mostrem és una imatge fidel al que realment som i sentim”.
Sovint projectem la nostra imatge adequant-la al nostre entorn i a qui ens acompanya, és a dir, que molts cops no ens mostrem tal qual som o sentim per por, per inseguretat, com a mesura de protecció, per no decebre, per agradar, per ser acceptats o, simplement, per satisfer les expectatives que els altres posen en nosaltres.
Vivim en una societat en la qual el ser jutjat està a l’ordre del dia i la nostra tarja de presentació ens etiqueta gairebé per tota la vida.
Moltes vegades encara ens estem gestant al ventre de la nostra mare i els nostres progenitors ja somnien en la vida que tindrem i qui serem. Sembla lícit que els nostres pares somniïn en el nostre futur quan ni tan sols hem exprimit el nostre present.
Poques vegades ens trobem realment còmodes per poder mostrar-nos tal i qual som, sense haver de justificar res. La força de les nostres arrels i dels nostres lligams afectius sovint ens porta a maquillar i a construir la nostra imatge per satisfer als altres.
El què diran o pensaran encara suposa sovint un pes feixuc per a la majoria de nosaltres per això, molts maquillem i construïm la nostra imatge de cara enfora oblidant que si pretenem que la nostra imatge exterior sigui un mirall del nostre interior hem de mirar endins perquè la nostra bellesa interior parla per ella mateixa quan deixem que surti i brilli.