El tema mensual proposat té l’ambiciós títol ”Quim model social volem?” Per aquest primer punt del mes us he suggerit el subtítol: Podrem mantenir l’estat del benestar?
Deia ambiciosa pregunta perquè és quasi obvia. Quim model social volem?... la resposta més senzilla, la primera que a tots se’ns acut és: el model social millor i  més just. I amb això hauríem acabat. Però, per poc que hi pensem, el tema és molt més complex.
Una de les conquestes del segle XX ha sigut l’assoliment de l’estat del benestar. Almenys en el món més desenvolupat, bàsicament l’occidental. I sobretot després de la Segona Guerra Mundial. Això ha permès tenir una vida més fàcil i agradable a moltes generacions, envers de les penúries que van passar les  anteriors.
Ara, ja dins de la segona dècada del segle XXI, per primera vegada això trontolla. El model ha començat a fer figa i  s’han encès moltes llumetes vermelles d’avís de que això s’està acabant. O, si més no, reduint. Ja es veu que aquesta profunda crisi econòmica no és quelcom passatger ni conjuntural. Els experts coincideixen de que és estructural i que de crisi econòmica passarà a ser social, desmembrant bona part de l’estat del benestar. Per primera vegada i en moltes dècades estem assistint a un nou canvi d’escenari, a un canvi de paradigma. Un prova és que ja s’està notant en la composició de les capes socials. Així, la classe mitjana, que havia crescut molt a partir dels anys 60, ara s’està aprimant. La gràfica de la funció de la població era molt ample al mig i més estreta en els extrems. O sigui hi havia molta classe mitja en el centre i, als extrems la classe més alta per un costat i la de menys poder adquisitiu per un altre, eren menors. Ara això ha canviat, sobretot amb un fort increment de les classes socials mes desafavorides, les que fruit de la situació econòmica, han entrat fallida i en la pobresa.
Per una altra part, la classe mitjana havia entrat en un cicle autocomplaent, comportant-se com nous rics, amb una espiral de consumisme gairebé malaltís. Amb molts efectes perjudicials que això comporta, també en el medi ambient. Va pecar golafreria.
Sóc dels que crec que quelcom està canviant i de forma radical. I que ens hi haurem d’anar acostumant. I com més aviat millor. Que mai si val amagar el cap sota l’ala, i en aquests moments, encara menys.
Gairebé i en primer lloc ens caldrà una nova actitud personal i psicològica davant les noves incomoditats.  Incomoditats o desavantatges que abans no tenien. I això és aplicable en el món laboral, personal, de relacions, de mesurar el consum, de trobar palers en coses més senzilles,...etc. Tot això sense perdre l’esperit reivindicatiu de més justícia social. De redistribució de la riquesa.
Molts conscients alhora de que fins i tot la democràcia no ho resol tot. Ho estem observant en els darrers temps, en que veiem amb preocupació com els mercats financers tenen més poder que els mateixos polítics. Estem en campanya electoral i us convido a reflexionar-hi. No per carregar-nos-la, sinó que per millorar-la. Hi ha moltes maneres. Per exemple no conformant-nos. Heus aquí per exemple el moviment 15M, dels Indignats.
En parlem?