Durant diverses setmanes s’ha tractat aquest tema amb diferents persones, diferents contribucions, idees i propostes. Avui que a mi em toca repetir, crec que els meus postulats segueixen sent els mateixos que ja vaig fer fa uns dies, però ja que avui em toca centrar el tema, aquí enceto el que m’gradaria que conversessim aquesta nit.
D’entrada diré que la situació per la que estem atrvessant es molt dificil, peró que aquest fet no es nou, de manera ciclíca els homes, vaja les persones, ens emboliquem en lleis, conflictes armats, ambicions desmesurades, envejes...poder... i entrem en conflicte entre nosaltres, entre paísos i entre families...amb patiment de moltes persones que a vegades són inocents i totalment aliens a aquest desgavell. Per tant segons el meu entendre, estem en un moment molt dificil i disortadament ja no podem “rebobinar” i fer com si res no hagués passat. S’ha de ser molt madur per a poder-ne sortir sense lesions irreparables.
Ara em centraré en puntualitzar els eixos en els que caldria traballar per un model nou de societat i després si voleu conjuntament els analitzem a la tertúlia.
Tenir i ser. Sovint aquests dies m’haureu sentit dir diverses vegades que com a concepte ideològic, segons el meu entendre, es més important “ser que tenir” i aixó te a veure amb la societat de consum, de la que jo em sento corresponsable tant d’haver-la suportat com fet créixer. Però tinc el convenciment que es més important ser persona compromesa, sociable, amable, solidària, estudiosa dels fets socials, que te cura dels nostres ancians, dels joves, que sap ser respectuosa amb el medi ambient... (fixeu-vos que estic parlant tota l’estona de valors) Cultura de la solidaritat, de la paciéncia i de la comprenssió Primer són les persones i tant que sí! Però no estic d’acord quan creiem que de tot en té la culpa el govern, l’ajuntament, el barri, l’escala, el propietari, la ganduleria personal, el no haver sabut estalviar, no cuidar-se prou de la própia salut. Culpa, culpa, culpa... I qué?. Som producte de la societat que ens ha tocat viure i això passa pel que cobrem, èr les feines que tenim, pel que consumim de televisió, de cinema, de lleure, d’alimentació etc... Tenim tendència a que quan quelcom va malament busquem algú a qui responsabilitar i tirem pilotes enfora!
I Cada un de nosaltres? . Quina es la nostre responsabilitat individual? Com estem contribuint vista la situació que tenim al benestar dels que ens envolten? Es un problema del govern que siguem una societat que pensi amb les persones del nostre entorn abans que ... si a algú li succeeix quelcom d’avaria, de dificultt de salut... hi som aprop per ajudar2
la?, passa això pel govern i per les institucions? Em pregunto si les maneres que tenim ara mateix de tirar endavant tots els problemes que ens envolten passen només per la queixa o sabem encarar-los amb un esprit d’ajuda entre nosaltres. Ser un país fort, solidari i d’un veinatge exemplar seria cultivar la cultura de la solidaritat.
Cultura de l’esforç. El temps m’ha fet ser sensible i adonarme’n que sense esforç es dificil que avancem. Les situacions no arriben perque sí.
Cal treballar de valent, des de l’ideologia, al concepte i enfocant els nostres esforzos pensant en el futur que podem tenir i que volem tenir.
Tant pel que fa als estudis, com a les feines i també la nostre participació en les societats culturals i recreatives que són un nexe d’unió entre persones que d’altre manera no farien coses junts.
Tot aquest entorn de crisis crec que hauria d’anar acompanyat d’ una Cultura del positivisme ja que una crisi amb tot el que porta ímplicit, pot representar una oportunitat per replantejar-se molts fets de la vida i valorar si volem i podem viure d’una altre manera. Una societat emprenyada es dificil que tiri endavant, però una societat cega i “ñoña” que ho perdona i ho justifica tot sense demanar responsabilitats tampoc es saludable perqué aleshores ens anul-lem com a individuos i donarem carta blanca perque es faci de nosaltres el que es vulgui. Ser positiu segons el meu entendre no es negar els fets sinó valorar que en puc aprendre, no deixar-me véncer i treballar per fer possible quelcom millor per mi i per la societat.
1a Qüestió.: Creieu que estem disposts a deixar de “tenir,” d’adquirir objectes, viatges, cases, cotxes, utillatje d’ultima generació informàtic i telemàtic per “ser” mes aprop de tot el que passa al nostre voltant que fa olor, gust, transpira, es mou i es transforma, sense infointoxicar-nos i connectant amb la realitat que ens envolta encara que aquesta sigui
dolorosa?
2a. Qüestió: No creieu que si cada un de nosaltres assumeix la seva part per la millora d’aquesta crisi i ens cuidem els uns dels altres ens en sortirem i haurem aprés valors que ensenyarem a generacions futures?
3a. Qüestió : Creieu necessari deconstruir per tornar-hi de nou? Trencar amb tot o no?
4a. Com trobar l’equilibri entre no tancar els ulls i treballar en positiu?