El passat dimarts, en l’últim programa, sota el títol: “De què tinc por?”, vareu parlar també de les pors. Vaig llegir-me la interessant introducció que en va fer l’Àlex Acero. Avui continuem parlant de pors, sota el lema “¿Quina és la nostra por?”. En gran mesura, entenc, que és, ha d’ésser continuació d’aquell. Però tampoc és qüestió de repetir-nos massa.

En vareu parlar des del prisma personal i avui d’entrada enfoco el tema des de una visió més col·lectiva. Des d’aquest punt ve vista ja ens podríem plantejar el primer interrogant, que és si les pors col·lectives són la suma aritmètica de les pors individuals. O si, per contra pel fet de ser pors comunes tenen elements diferencials.

Periòdicament els centres oficials d’estadística ens presenten uns rànquings dels temes que més ens preocupen. En gran mesura reflecteixen les pors que tots plegats tenim davant grans temes, com poden ser l’atur, la situació econòmica del país, la corrupció política, el canvi climàtic, el terrorisme...I en el cas de Catalunya, a més, si Madrid ens trinxarà l’Estatut, que farà enguany el Barça...etcètera.

Així  doncs observaríem trets diferencials entre els neguits personals i els del conjunt de la societat. Si més no, els generals i socials sonen o són molt (potser massa?) genèrics davant els més personals i quotidians, i a vegades més psicològics o malaltissos. És per això que al veí de la nostra escala el neguiteja molt més si a la feina li renovaran el contracte o no; o a la mestressa de casa si arribarà a finals de mes; o a l’estudiant que està acabant la carrera si podrà treballar d’allò que ha estudiat i pel que s’ha preparat tant de temps. Per no dir del malalt, saber si es curarà. I així, molts altres exemples que tots coneixem o vivim quotidianament en el nostre entorn més proper. 

I en una escala intermitja, a nivell de poble, posem en el cas d’Arenys veuríem pors o preocupacions singular i concretes. Per exemple al botiguer de la Riera li deu amoïnar el perjudici que li pot representar les properes obres del tram baix que començaran d’aquí poc. O el pescador temorós per si li servirà de res la veda biològica que ara el té a l’atur.

De tal manera que això de la por o de les pors deu anar per barris. I diria més: sobretot per tarannàs, per cultures i, molt en temo, que per formació. A mesura que han avançat els coneixements científics, pors atàviques ha desaparegut. Penso, per exemple, en les pors i pànic que, a l’Edad Mitjana i més tard, es tenia de les pestes. A partir de la penicil·lina i d’altres millores sanitàries això ja no ens fan por ja no parlem de les pestes. Però si de coses noves i desconegudes O hem vist recentment amb la grip A. Però, tot i sabent-ho, encara tenim recances o herències de pors que ara no hauríem d’existir, com una certa por de les dones en el moment de parir. 

En el fons de tot, en veritat del que devem tenim por deu ser de perdre estabilitat vital. Abans ho he esmentat....por a la malaltia, però també a perdre l’estatus de relació familiar o els mínims béns material per viure (l’alimentació, un sostre on aixoplugar-nos,...). De tot això ens adonem més actu amb més cruesa dins aquesta crisi econòmica, on tot això pot trontollar. I de fet tots coneixem casos. 

Hi ha una dita molt catalana que diu “la por guarda la vinya”. Es diu en el sentit de ser previsors,  prudents per si les coses es giren i venen maldades. La por que fa preveure perills i incerteses. D’aquest capteniment en fan negoci les asseguradores.

I aquí  deixo anar un interrogant ...¿No creien que massa sovint de fora ens volen posar la por al cos amb qüestions que racionalment no ens n’haurien que fer? I ha interessos amagats i inconfessables?

En contraposició  també es coneguda la dita  “que la por no ens faci covards”. D’aquest concepte en sabem molt els catalans, sovint barrejat en el seny. Sovint ens passem de frenada i per no tenir por, per no patir, ho volem controlar tot. Sabent que això és humanament impossible.