Agafat en fred, la resposta obvia seria canviar allò que provoca la crisis, que poden ser decisions errònies dels dirigents, maneres de fer obsoletes, la corrupció inherent a la gènesis d’aquesta crisis... en definitiva tot un “paquet” de factors.

Com que molts d’aquests factors no estan al nostre abast controlar-los, centrem-nos en els que si podem.
Una crisis acostuma a ser un canvi de cicle, un tocar sostre, tot el que puja, en algun moment ha de baixar.

Primera cosa que hauria de canviar la crisis és l’abandonament de tot allò que es obsolet, de tot allò que ha tocat sostre; de fet, ens ho podem prendre com un alliberament. Cert que costa deixar activitats, costums i hàbits que probablement han format part de la nostre vida durant molt de temps, però ara esdevenen un llast, una càrrega.

També molts mals hàbits relacionats amb una forma de vida basada en una abundància fictícia i una fugida cap endavant. L’excés en el consum, la depredació del medi ambient, com si fos un recurs inesgotable, la manca de planificació per part dels dirigents, la creixent generació de residus, fins i tot llencem brossa a l’espai.

La crisis ens ha de tornar al camí de l’eficiència, consumir allò que realment necessitem i prioritzant, tant pel que fa a l’energia com els recursos naturals, especialment l’aigua, permetent la seva regeneració i cicles vitals.

En l’àmbit domèstic, fer un ús raonable dels instruments de crèdit, moltes famílies han estat gastant per damunt dels seus ingressos i de forma continuada, ara s’ha acabat en sec, han d’aprendre la lliçó (i els bancs també).

En l’àmbit laboral moltes coses han canviat per sempre, la mecanització i la globalització han fet desaparèixer professions o com es diu ara, deslocalitzar-les, això obliga a reciclar-se, a aprendre nous oficis o noves maneres de treballar; les TIC permeten desenvolupar moltes activitats a distància (teletreball), millorar la conciliació familiar i minorar la contaminació atmosfèrica al reduir els desplaçaments, així com el consum desbocat  de combustibles fòssils.

Pel que fa al nostre País, la dependència excessiva del sector de la construcció ens esta passant factura, aquest model econòmic s’ha estirat al màxim que podia donar de sí i s’ha trencat, arrossegant en la caiguda a les empreses constructores, auxiliars, industrials, llocs de treball, Ajuntaments i Administracions Públiques que pensaven que el miratge duraria per sempre mes.