Quan sentim la paraula excel·lència tots pensem en un valor imprescindible, segurament un dels principis més valorats per la nostra societat. Excel·lència sona a feina ben feta, rigor, esforç i treball. També Poder i plans de millora. Ens parla del món acadèmic, del món empresarial i dels premis. Seria doncs la millor versió possible de qualsevol disciplina o àmbit de la vida.

Al Japó allà pels anys 60 Toyota va desenvolupar el mètode de les 5 esses amb la intenció de millorar la productivitat. Es basa en 5 principis que en japonès comencen tots per essa com són Seiri, Seiton, Seiso, Seiketsu, Shitsuke que en català seria classificació, organització, neteja, ordre i disciplina. Aplicant doncs aquests principis l’empresa millorava en productivitat i efectivitat i per tant s’acostaven més als criteris d’excel·lència. Ara sabem que aquesta empresa està d’entre les més competitives del món.

D’altra banda també s’anomena excel·lència a personalitats que són mereixedores d’aquest tracte. Llavors són excel·lentíssims els alcaldes, els rectors d’universitat, els arquebisbes, diputats, ambaixadors i també els caps d’estat.

Però el concepte a pesar de semblar absolut és també relatiu, té un punt d’ambivalència ja que basa el seu valor en un judici determinat sobre unes prisma determinat. S’ha de tenir en compte, doncs, el marc on està inclosa aquesta excel·lència. La majoria de les grans empreses amb aquest objectiu acaben per considerar als seus treballadors com un element més de la maquinària, un element que ha de ser tant efectiu i eficient com un robot obviant qualsevol subjectivitat.

També les conseqüències de l’excel·lència si bé poden ser productives també poden ser nefastes, com per exemple en el descobriment de l’energia nuclear que si bé ens ha proporcionat energia també va possibilitar la bomba d’Hiroshima o l’explosió de Chernovil. D’altra banda tampoc ens hem d’encegar amb els tractes d’excel·lentíssim doncs últimament comprovem que alguns d’aquests excel·lents personatges són més aviat part de les clavegueres, per dir-ho d’alguna manera.

Al final doncs, l’excel·lència és només una valoració de quelcom que s’ha d’incloure en un tot on d’altres valors també importen com podrien ser el respecte a les subjectivitats, la ètica i la responsabilitat. No fos cas que els arbres no ens deixin veure el bosc.

Llavors,

És l’excel·lència tant imprescindible? No us sembla una mica superflu el concepte?

Quan creieu que es va generalitzar la paraula excel·lència en les nostres societats?

No pot ser l’excel·lència un símptoma de la obsessió?

I sobretot,

Què vol dir excel·lència?