Aquesta pregunta que hom podria fer-se un matí qualsevol en llevar-se i començar a caminar té una desposta molt senzilla, un clar i simple si.
Aleshores, com és que aquest tema, aquesta pregunta forma part del punt de l’interrogant? La desposta ara no és tant senzilla.
Malgrat tots els essers humans són els responsables de la seva salut, no ho sembla, un fet curiós, oi?
I si dic que no ho sembla és perquè un percentatge força elevat dedica bona part del seu temps a llençar la salut per la finestra.
Ara que és actualitat, el fum del tabac, encara veiem gent agrupada i encongida al voltant d’un estufa de peu a la porta d’un bar. Es que hi ha gent que encara fuma! No deuen haver llegit les noticies dels diaris que alerten de la quantitat de substàncies tòxiques que perjudiquen greument la salut. Encara més, no han llegit els missatges dels paquets de tabac que alerten sobre els perjudicis de consumir el propi producte.
Ara, tot i no ser tant d’actualitat, les begudes alcohòliques, encara veiem gent abocada ala taulells dels bars consumint-se entre copes. O els joves que festejen el cap de setmana al voltant d’ampolles de plàstic on han barrejat begudes alcohòliques amb refrescs de diferents sabors.
Què no saben que beure alcohol en quantitats desfà el cos per dintre!

Aquest són dos exemples de les nombroses declinacions que té el tema que avui ens ocupa. Podríem anar citant exemples, un rere un altre, fins fer una llista prou llarga que abastaria les rieres d’aquesta vall del Maresme. Us animo a fer-ho avui, aquí, en companyia del programa i dels amables tertulians que avui s’apleguen en aquesta taula.

Ara bé, hem de considerar que moltes d’aquestes persones, malgrat són responsables de la seva salut, tenen un seriós problema. No poden deixar de fer el que fan.
Mira que és de consagrat el ser humà, com diria una amiga de les terres de ponent.
I alcem la veu per fer una pregunta, que ja porta anys, si no fa un segle, damunt la taula.
Perquè el ser humà té aquesta tendència a realitzar pràctiques que van en contra de la seva salut, del seu benestar, de la seva pròpia vida?
El ser humà fa aquesta pràctica i la repeteix com un circuit infernal llençant per terra les més fortes voluntats, els més ferms propòsits i destruint la pròpia personalitat i autoestima.

Pregunta que ha captivat a bona part dels savis del segle XX, i de ben segur que ho farà entre els dels segle XXI.
I no hi ha una resposta que satisfaci a tothom.
Aquest impuls d’autodestrucció no té origen conegut ni destí que escapi a la pròpia responsabilitat de la persona.

Voldria cloure la introducció del programa d’avui acompanyant-vos amb una cançó de Joan Manuel Serrat i lletra del poeta Miguel Hernández, “Para la llibertat”