Durant anys he reflexionat sobre un fet que em va resultar sorprenent la primera vegada que el vaig veure. Una persona propera a mi cercava per tota la casa les seves ulleres sense adonar-se de què les duia posades. Quin riure.

Una vegada desfet el petit enrenou que havia organitzat i davant els somriures dels presents, repetia sense parar: “que tonto, que tonto!!!”

Aquesta apreciació que feia sobre la seva actuació era errònia, encara que habitualment està molt acceptada la tonteria, si més no com a complement de les bromes dels altres. La tonteria en aquest cas no és efecte de la manca de judici o similar.

Per què? 

Tots hem passat una agradable vetllada d’estiu estirats al camp o la platja contemplant les estrelles. Al nostre costat algú anava narrant les diferents constel·lacions presents en el firmament. Nosaltres preguntàvem: “on, a on?” i amb senyals imprecisos amb els dits intentaven guiar-nos pels punts brillants que units per línies imaginàries resultarien la preciosa constel·lació que va guiar el poble grec a la conquesta del mar.

Per què?

Podríem anomenar un munt d’exemples que omplirien el nostre record de moments en la vida en què el nostres ulls, òrgans estimables, ens feien una mala passada, i tornem a preguntar-nos, per què?

La resposta és molt senzilla: no és el mateix veure que mirar.

Aquesta experiència la podem traslladar a qualsevol punt del nostre univers sensitiu. Fins i tot la podem traslladar a la nostra, mal anomenada, consciència. Uns en diuen, d’aquest fenomen, adonar-se’n. Altres creiem que es tracta d’un efecte del nostre subconscient.

Sabem mirar? Tots responem: efectivament, sí, és clar!!!! Però tots veiem que de vegades no és així. Hi ha sempre un punt, un reste opac a la nostra percepció, a la nostra, repeteixo, i no voldria que el debat caminés cap aquest tema, mal anomenada consciència.

Si fóssim capaços de veure-ho tot, si l’harmonia entre els nostres òrgans i la nostra percepció fos completa, i aquesta és la meva hipòtesis, seria, realment, un patir. Ens cal, doncs, poder transitar per aquest món amb una petita manca.

Imaginem, per un instant, quina tortura podria resultar el nostre món si permanentment ens adonéssim de totes les coses que passen al nostre voltant.

Gràcies.