Ja fa uns quants dies que pel cap en ronda un dubte, com un núvol fosc impulsat per un vent que fa espirals. He de prendre una decisió i no sé què fer... I vinga a donar-li voltes: si, no, potser, vols dir...?

Afago el tarot i pregunto. Les respostes que em dóna m’encaren indefugiblement contra mi mateixa, em parlen de pors i d’inseguretats.

Què us pensàveu?..... Res de nou. Tot ja està dins meu. Només necessito veure-hi més clar. Necessito descobrir aquesta resposta amb lletres ben grosses, com llums de neó, brillants i amb una música de fons que em faci saber que ara sí, que ara ja l’he encertada. Visca!

Doncs els mateixos dubtes fan de cortina, les inseguretats embruten la visió clara que necessito.

- Què vull ? Què em fa somriure? Què em fa sentir feliç? Què em dóna benestar? Què em fa sentir tranquil•la? Què dóna sentit a la meva vida?

Aquestes són les preguntes que, com un vent que bufa a favor meu, comencen a esclarir les incerteses, les pors, les inseguretats i començo a albirar la llum que tant necessito per descobrir, oh màgia! la resposta que fèia niu dins meu.

I què m’ha passat ? Doncs la ment controlava els meus actes, i jo, valga’m Déu! estava intoxicada, atrapada dins aquesta màquina infernal a la que jo mateixa alimentava formulant-me les preguntes tipus “Què passaria si.....? I si faig el contrari, què podria passar?” I vinga a fer preguntes que no tenen resposta. I la ment encantada de tenir-me al seu servei.

Quan començo a preguntar-me “Què tinc ganes de fer?” el mecanisme mental comença a fallar, els núvols s’esvaeixen i com en un cel clar, apareix la CERTESA, talment com una energia que et convida a l’acció. Indestriable.

I si ara tu estimat oient, et preguntes com sabràs que has trobat la certesa, només et puc dir, que quan la trobis no et faràs cap pregunta més.