L’altre dia tot dinant amb companys de feina vaig llançar-los la pregunta en qüestió i la resposta va ser NO, no sabem valorar el temps que tenim. Sobretot ho explicaven per la rutina, per les inexcusables obligacions. Les persones tenen la sensació que perden el temps i que viuen en la rutina i que en general podrien viure millor. 
Sabem que la vida té un component repetitiu pel simple fet de que també formem part d’una col•lectivitat i per tant d’utilitat i funcionalitat. Llavors és normal sentir que a vegades no vivim per nosaltres sinó pels altres. Aquest és un bon punt per aturar-se doncs viure pels demès també té un valor i encara que a alguns els sembla una pèrdua de temps molt d’acord amb l’utilitarisme actual, des de la meva perspectiva és tot el contrari, es pot pensar que viure pels demès és d’un gran valor.
Llavors, la relativitat està servida! El sentit del temps, el valor del temps és relatiu a cadascú i hauria de ser a través de la reflexió sobre al que volem destinar la vida que ella mateixa agafa algun sentit. Sabrem valorar el nostre temps en la mesura que haguem pensat quin és el sentit que li volem donar i això, clarament, és particular. 
 
Una vida plena és una vida que es viu amb plena consciència: del passat, del present i d’algun possible futur, encara que sempre, inevitablement, quedarà una resta, doncs per sort mai estem del tot satisfets, sempre en volem més.
També penso que el temps és allò que passa entre dos moments i aquests moments poden ser transcendentals. Un moment, un esdeveniment ens pot canviar la vida, ens pot fer agafar camins en un principi insospitats. Aventurar-se és aprofitar el temps, relacionar-nos amb la incomoditat per acostar-nos amb quelcom nou de nosaltres mateixos. Atrevir-nos a anar més enllà és potser la millor manera d’aprofitar el temps. Anar més enllà dels prejudicis i viure d’acord amb el més cert de nosaltres mateixos és una bona opció més enllà de les dificultats.
 
Cadascú estableix prioritats en relació a la manera del ser, i potser el judici en aquest cas no hi és lícit. Cadascú gasta la vida amb el que li ve de gust i el que si és valorable o comparable és si la nostra manera s’ajusta de veritat a nosaltres mateixos, és a dir, si a pesar de tot estem raonablement satisfets, conformes amb vida. Mentrestant la lluita ha de ser inesgotable. 
Però sobretot:
Sabem valorar el temps que tenim? i hi ha una millor manera de viure?