No sé si en sabem   ni tan sols si ens ho estem proposant, com individus o com espècie.
De tant en tant ens passa per el cap l’enyorança de lo senzill. Probablement aquesta sensibilitat regressiva apareix quan estem angoixats per  l’aquí  i l’ara. Quan l’angoixa disminueix tan sols un poc,  tornem a esser criatures del XXI, hereus de mils d’anys d’història d’acumulació de complexitat..
Des de sis segles abans de Crist, el pensament bàsic  filosòfic  ha evolucionat relativament poc i els comportaments polític menys. Ens continuem agredint i competint per diferencies socials, individuals, polítiques,  territorials, religioses, econòmiques…igual que fa  vint-i-set segles.
La màxima diferencia probablement ve de l’evolució de la cultura social/tecnològica.  L’home primitiu  conforma comunitats caçadores i després,  i a més,  cultivadores. Monoculturals, analfabetes, lligades indefectiblement a les forces i supersticions basades en la natura primària, en la força del numero de components de  famílies. endogàmiques,  per defensa i productivitat i   d’abast màxim comarcal.  Instal•lat a la cultura d’assaig i error. No veu ni coneix res més enllà del seu abast físic.  No viatja. No es comunica fora de la seva tribu. En els segles aquest mateix home, passa  a instal•lar-se en comunitats ultra-consumidores, urbanites, tecnològiques, ultra-competitives A la força de l’individu i als sistemes de socialització multiculturals, d’àmbit mundial, mestissatge,  amb utillatges de comunicació, de mobilitat i d’informació quasi insuperables.
I el nostres sistema perceptius, descodificadors, mecanismes de defensa, equilibris, com espècie biològica…com han seguit aquesta evolució?.   Bé, malament?..o de vegades bé i d’altres malament?.  Es el desenvolupament de la cultura el que ens porta a una vida de vegades estranya i perillosa, de vegades més complicada que complexa,  i es el nivell de  nostra capacitat de conviure amb el vertigen del canvi el que controla la  neurosi..
Aquesta evolució cultural soluciona elements crítics de progrés, però…. allunya les persones de la natura, dels ritmes biològics del “Mono desnudo” (1), accelerant quasi maniàticament els processos naturals de pensament i decisions, excitant els comportaments condicionats, impulsius i hedonistes....on es més fàcil trobar lo senzill dins una quimera quasi poètica que a la vida quotidiana.

“..y cuando llegue el dia del último viaje
y esté al partir la nave que nunca ha de tornar,
me encontraréis a bordo, ligero de equipaje,
casi desnudo, como los hijos de la mar.” (A Machado, 1906)

(1)    Desmond Morris, 1967
Octavi García. Lic. Psic. (Univ Central Barcelona), Arenys de Mar, Abril 2015.