Programa 5 de novembre

Us proposo una conversa sobre la soledat, sobre què vol dir estar sol, quan ens trobem sols; sobre si és positiva la soledat o quan ho és i quan no. També voldria posar sobre la taula un aspecte que trobo molt interessant: com es relacionen amb la soledat els conceptes d’autoestima, seguretat en un mateix, plenitud personal, pau i equilibri…

Parteixo per aquesta proposta d’una frase que trobo magnífica de l’Àlex Rovira Celma, del que us recomano el seu bloc i especialment el seu article titulat “En Calma” (http://www.alexrovira.com/reflexiones/blog/articulo/en-calma). La meva frase favorita del seu article és:
“no venguis barata la teva autoestima per un pessic de reconeixement”

Com lliga això l’Àlex amb la soledat? A veure si ho sé explicar....

Existeix un sentiment de soledat, per mi el més dolorós, que no necessariament té a veure amb tenir o no tenir la companyia física d’algú o d’alguns al nostre voltant. És una soledat més íntima, que té a veure amb sentir-nos incompresos, no reconeguts pels altres, mancats d’amor. Aquest sentiment més o menys intens, més o menys sovint, el podem tenir tant si ens trobem acompanyats com si no i ens fa pensar coses com: “estic sol davant d’aquest problema”, “m’han deixat sol lluitant per aquesta causa”. O en circumstàncies si voleu més positives: quan qui et rodeja no comparteix amb tu un plaer, una satisfacció.

Quin és l’origen d’aquest tipus de sol•litud? és en els altres que no hi són?, o és en alguna cosa que ens manca… a nosaltres mateixos!? D’on neix la necessitat de que ens comprenguin, de que ens estimin, de que frueixin amb nosaltres? Tal vegada neix dels nostres propis buits, de la nostra pròpia mancança.

Abans de seguir per aquí, voldria comentar que cert anhel d’estima i de comprensió a mi em sembla preciós perquè és el que ens aboca als altres, a voler pertànyer a una comunitat amb la que ens identifiquem, a perseguir l’empatia. I si no és preciós, al menys és inevitable. Però a voltes aquests buit es fan massa gran…

Tornem doncs al que dèiem, a aquella sol•litud que sorgeix d’algun buit nostre. No ens passa sovint que el que sentim que ens falta dels altres és el que no ens donem a nosaltres mateixos? Demanem un amor o un reconeixement a qui ens envolta que en realitat ens hem de donar a nosaltres?

En definitiva, potser per això m’angoixa no sentir-me acompanyada, perquè em caldria sentir-me en calma amb mi mateixa.

Així, la soledat que us voldria plantejar no és sinònim de desampar, ni d’abandonament, ni de buit. És justament un saber estar en l’única companyia d’un mateix per sentir el contrari, l’acolliment i la plenitud d’un mateix; perquè no et tornis a sentir sol, ni estant en companyia.