El tema és molt complex, i mirar de resumir el què penso en quatre paraules és tan difícil com injust. Intentaré, però, justificar que el canvi és possible (i necessari) si es dirigeix cap a ser més coherents amb nosaltres mateixos.

Tot canvi suposa superar barreres. Per tant plantejar si el canvi és possible equival a valorar si els límits són o no infranquejables. En la meva opinió hi ha dos tipus de límits: uns infranquejables, i d'altres que podem traspassar.

Com a límits infranquejables us poso un exemple força obvi: una persona que no tingui un bon sentit de la oïda no podrà tocar un violí amb el virtuosisme d'en Paganini. Un altre exemple: un senyor amb una greu malaltia cardiovascular no podrà fer una ultramarató tan bé com una de sana per molt que ho intenti. No podem anar en contra d'aquests límits. Aquí el canvi o no és possible.

Hi ha un altre tipus de límits, però: parlo d’aquells que no formen part de la pròpia naturalesa de les persones, sinó que han estat apresos. Penso ara en els condicionants socials que ens imposen els nostres pares o els nostres mestres, i que per haver estat incrustats a dins nostre quan érem petits creiem de la mateixa solidesa que els innats. És per això que una persona que simplement ha anat fent el que li deien que havia de fer un dia s'acaba trobant que exerceix d'oficinista quan en veritat per les nits somia en ser dibuixant: i quan pensa en fer el canvi es troba amb una veueta que li recorda el que li havien dit: "com t'has de dedicar a dibuixar? Has d’anar al que és segur!!". Ara bé: aquests límits apresos o imposats sí són superables, permetent donar girs copernicans a la vida! .

Saltar por sobre del límits franquejables per tal de fer un canvi no és fàcil. Per a poder-ho fer un ha d’identificar-los, cosa que exigirà un dur treball d'autoconeixement. Ara bé: un cop tenim clar qui som en realitat, i quines són les nostres autèntiques passions i habilitats, només es tracta de treballar molt per aconseguir exercir el que som. Balzac va dir que "tot i que res no canviï, si jo canvio tot canvia".

Malauradament hi ha persones que viuen còmodament assegudes al lament permanent, refugiant-se en la creença de que el que els passa és el resultat de la malèvola voluntat de la mala sort o per culpa dels altres. Viuen a un món d'excuses, probablement no sent conscients que som els únics responsables de la majoria de coses que ens passen, les dolentes però també les bones. Resulta còmode no fer res a la vida més que esperar que ens toqui la loteria, resulta còmode viure la vida pensant que som eterns, sense adonar-nos que ens queda poc. Resulta còmode no assumir la responsabilitat de fer-nos càrrec del nostre propi destí. O potser és por... por a sortit de la coneguda, càlida i còmoda zona de confort?.

El canvi, entès com un canvi interior, com un canvi personal que fins i tot podria projectar-se en un canvi social , no només és possible: crec que és obligació moral de tota persona el ser coherent amb els seus principis i fer tots els esforços per aconseguir ser el que inevitablement són. Com va dir Marc Aureli: La saviesa és l'art d'acceptar allò que no pot ser canviat, de canviar allò que pot ser canviat, i sobre tot de saber-ne veure la diferència