Vivim en una societat que busca sempre la novetat; que valora les coses per la seva funcionalitat i que quan envelleixen, s’han de substituir o bé reciclar. 
D’una altra banda, el preu que paguem a la vida pel fet de complir anys és el progressiu deteriorament del nostre cos físic. Moltes persones tenen por a fer-se grans per la decadència del cos en un procés en el que anem perdent forces, capacitats, facultats i on les limitacions cada cop es fan més paleses. Però, hi ha quelcom de bo en fer-se gran?
Adaptar-se o morir; “no sobreviuen els més forts sinó aquells que saben adaptar-se als canvis i les adversitats” deia Darwin. Cada any que passem, és cert que ens fem més grans, però també ho és que omplim la nostra vida d’experiències i saviesa; de moments inoblidables que ens permet gaudir, a un altre ritme, de tot allò que ens envolta.. citant a Ingmar Bergman: “envellir és com escalar una gran muntanya: mentre es puja les forces disminueixen, però la mirada és més lliure i la vista més ampla i clara”..  podríem considerar-nos, doncs, afortunats per anar envellint?